La llengua llatina

En la vida professional i vocacional de docent, quan et jubiles, acabes emmagatzemant tot un seguit de documentació d’aquelles assignatures que amb el temps has anat impartint a les aules, vinculades tant a les matèries de llengua catalana o història, com a la cultura religiosa, pel que fa al meu cas. Si bé amb el temps has anant fent net per tal d’ordenar la teva vida, sempre queda alguna cosa que no has llençat o no has fet net.


Tal seria el cas d’una troballa, sobre una documentació que parlava de la dominació romana i la seva romanització a casa nostra. Paro atenció, i en faig una curta lectura que transcric a continuació. Ens diu que els romans que s’establiren a l’àrea actual de Catalunya van ser els soldats veterans llicenciats de les legions romanes; per tant, no retornaven al seu lloc d’origen. Aleshores el llatí que es va propagar fou de la llengua vulgar.

 

Mentre que al sud de la península ibèrica, que era una zona més urbanitzada, la romanització, tot i que fou intensa, es manifestà diferent. Allà foren les classes altes indígenes romanitzades que foren les transmissores del llatí. Per tant, la llengua fou més culta, però a la vegada més arcaïtzant. És a dir, més antiga i poc evolucionada.

 


Gràcies al port de Tarragona i de la Via Augusta, que passava arran de costa i unia Hispania amb el centre del món romà, donaven a aquestes comunicacions unitat i penetraven des de Roma les innovacions de la llengua que es difonien al seu pas per diferents indrets; a tots aquells pobles de l’imperi i, concretament, al que avui coneixem com Catalunya.

 


Durant tota l’etapa de la dominació romana, el litoral de la Tarraconense, província que fou creada per l’emperador Dioclecià (284-305) durant la reforma provincial, mai no va trencar amb la Gàl·lia del sud (part de França) i, així, amb Roma. El fet va portar que la romanització de la llengua mai no es va trencar, tot el contrari, s’obrí a les millores.

 


No fou el mateix a l’interior de la península, com el cas de Caesaraugusta (Saragossa), o altres zones de la península ibèrica o fins i tot de la Gàl·lia  del sud oest, dins del territori de Bordeus, més mal comunicades. Això va fer que es creessin uns focus d’innovació lingüística més independents, més allunyats de Roma, que afavoriren la formació de llatins perifèrics, es a dir, que estaven apartats.

 


Aleshores els analistes assenyalen que es pot entendre el perquè, el castellà i el portuguès presenten formes derivades d’un llatí més arcaïtzant —més antic— i, en canvi, les formes del català són més tardanes i populars, i coincideixen amb les de l’occità, el francès i l’italià.

 Heus ací una mostra del que estem parlant:


Pel llatí arcaïtzant, pel que fa a la paraula llatina: Metus, en castellà, miedo. Portuguès, medo.


En llatí popular, pavore. En català i occità, por. En francès, peur. En italià, paüra.


Llatí arcaïtzant, fervere. En castellà, hervir. En portuguès, ferver.


  En llatí popular, bullire. En català, bullir. Occità, bulhir. Francès, bouillir. Italià, bollire.


En llatí arcaïtzant, comedere. En castellà, comer. En portuguès, comer.


En llatí popular, manducare. En català, menjar. En occità, mangar. Francès, manger. Italià, mangiare...


La documentació encara la guardo.