No pogué ser. El somni d’una aerolínia catalana

Va ser una il•lusió que al final es va convertir en desil•lusió; el somni de Catalunya de posseir una línia d’aviació pròpia de passatgers i comercial, acabà convertint-se en un malson. El que havia d’haver estat la gran iniciativa de la societat civil catalana i encara més l’eina de la Generalitat per influir en la gestió de l’aeroport del Prat, en mans d’Aena, va acabar en res.


 Els afers van anar així: la venda de Spanair per part de l’escandinava SAS va ser vista per l’elit empresarial catalana com una oportunitat perquè Catalunya tingués una aerolínia que convertís el Prat en un hub (1) internacional. Tots els sectors empresarials grans i la primera, la Generalitat, acceptaren la iniciativa. Però a l’hora de la veritat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, a través de tres societats mixtes, van acabar licitant gairebé en solitari per a Spanair. Entre tots hi van invetir 37 milions, d’ells, 20 milions els empresaris. A més, es van haver de demanar uns altres 50 milions en préstec.


L’aerolínia Spanair, el 2010 havia perdut 115 milions, finalment va acabar depenent de les administracions, que van salvar la companyia per fer realitat aquest somni de convertir-la en una aerolínia de hub català. Des del 2009, totes dues institucions van aportar 150 milions d’euros, que aportaren en el concurs de creditors en el qual tots dos governs (Generalitat-Ajuntament) podien estar-hi per partida doble: com a accionistes i com a creditors. Era la via possibilista perquè el Prat reflotés com a hub, però des del 2009 ja es va advertir a Spanair que la Generalitat no podia aportar més diners, i havien de buscar un soci. Malgrat haver-hi ficat diners a mansalva, la Generalitat va deixar la gestió de la companyia a mans dels empresaris, els quals van elegir president Ferran Soriano.


A Soriano, exvicepresident del FC Barcelona, se li van advertir que no eren gaire bones, les seves dots de directiu, i al final va tenir un sonat enfrontament amb el Consell d’Administració de Spanair. En definitiva, aquella companyia va ser incapaç de reflotar. Només arribar al poder l’any 2010 la Generalitat de CiU va haver d’injectar 10,5 milions mitjançant un crèdit d’urgència. Però, en plena època de retallades, va acabar per perdre la paciència. Després del fracàs de les negociacions amb Lufthansa, Avianca, Turkisch i Singapur Airlines, Spanair ho va intentar amb Qatar Airways, pero sense èxit, la qual cosa va fer que el Govern català assumís que no s’aconseguiria un altre soci a curt termini. Llavors es va saber que Soriano deixava el Consell d’Administració, fet que els empresaris i Administració van interpretar que era una mesura de pressió perquè s’aportessin més fons públics, però la Generalitat ja no va tornar a cedir.


Amb tot això, el projecte va fracassar deixant 2.000 empleats directes i 2.000 d’indirectes de Spanair al carrer. La incògnita va quedar a veure com Catalunya recuperaria els prop de 150 milions públics que es va deixar a Spanair i la responsabilitat d’una fallida sobtada, les possibles multes i una gestió més que dubtosa.
  Una llàstima vaja!


(1) Hub: És el terme conegut com a port o aeroport que funciona com a centre logístic competitiu de distribució i centre de connexions logístiques. Els hubs europeus són: l’Aeroport de Frankfurt és el hub millor enllaçat del món. El segueixen altres quatre hubs europeus: Holanda-Amsterdam-; Londres –Schiphol i Heathrow; Paris-Charles de Gaulle; Istanbul-Atatürk i inclosos també els europeus d’Alemanya-Munic; el Moscou-Sheremetevo; Madrid-Barajas i Suïssa-Zurich.