Agraïment als mosquits

Senyores i senyors, després de dos anys en què havia deixat “a parir” els mosquits, reconec, que enguany, els dec una disculpa. Sí, tal com ho senten, em vull disculpar davant tota la comunitat mosquitera del planeta. 

Tot plegat ve al cas perquè, aquest estiu, les pobres femelles picadores, que són les que piquen, els mascles mosquit no, m’han deixat en relativa calma comparat amb com m’havien arribat a crivellar estius anteriors. De fet, la primera picada de mosquit d’enguany la vaig rebre al mes de maig, i tot plegat em va fer arribar un mal presagi que al final no s’ha acabat de complir i, ara, que ja hem arribat al mes de setembre, puc dir que tot i el mal avís del mes de maig, en el còmput general de l’estiu només he rebut sis picades; tota una joia comparat a com m’havien arribat a picar estius anteriors.

Ara bé, com que el cel no és d’aquest món, tot el que no hi ha hagut de mosquits i les respectives picades, ho he tingut de mosques. Exèrcits de mosques han envaït aquest estiu la meva privacitat i m’han martiritzat amb el seu vol fastigós i enganxós; de fet, he vist tantes mosques, que si les mosques piquessin, tot jo seria un gra que camina; i és que on jo habito, el poble on visc, és ben conegut com “Fly Town”.

En fi, tot i que les mosques han acabat fent que la felicitat no sigui completa, he de felicitar i recòneixer des d’aquestes ratlles la soferta comunitat mosquitàire, que aquest estiu ha tingut a bé de tocar-me els pebrots, tot i que sempre quedarà el dubte de, i si realment hi havia mosquits igual, i potser jo ja no sóc tan apetitós?