Penso que el consell nacional del PSC, potser sense saber-ho, va signar dissabte la seva acta de defunció. El seu posicionament en contra de sol·licitar al govern de Madrid la transferència per a fer la consulta el situa fora de les aspiracions de la majoria de catalans. Es tractava només d’això: de demanar permís. Doncs, no; ni això. Tot i saber que a la societat catalana hi predomina el dret a decidir i engloba no només els independentistes sinó tots els demòcrates, que creuen que no hi ha res per damunt de la voluntat del poble, els socialistes catalans no han volgut ser-hi. Per què el PSC ha prescindit d’aquesta voluntat? El seu error és doble i afecta tant el fons com la forma d’aquest posicionament.

A finals del franquisme, vaig tenir l’oportunitat de conèixer ocasionalment dos dels grans líders socialistes catalans: Josep Pallach i Joan Reventós. El primer a la Universitat, l’altre, a Editorial Ariel. Pallach, acabat d’arribar de l’exili, era gairebé un mite entre el catalanisme d’esquerres per la seva actitud republicana i federalista. Reventós va viure més de prop el tràngol de la unificació dels diversos corrents socialistes que emergiren els primers anys de la transició. Cap dels dos podria ser considerat independentista en un moment en què l’independentisme era una utopia. Però tots dos partien de la idea que la instauració d’una societat més justa havia de ser fruit d’una acció col·lectiva, i havia de comprendre els drets de Catalunya com a poble. Precisament, els grans dubtes de Reventós eren que la potència del PSOE en la conurbació de Barcelona pogués ofegar el socialisme històric d’arrel catalana que s’havia configurat a la capital. Em va comentar en una ocasió que acceptava la unió a contracor, esperant que no fos una “baixada de pantalons”. No volia a Catalunya dos partits socialistes enfrontats, sinó la integració en una sola força social i catalanista. Desgraciadament, els seus temors s’han acomplert. La pugna entre els dos sectors s’ha anat agreujant, avui es troba en un moment proper a la ruptura.

Quant a la forma, voldria que Pere Navarro donés una sola raó per avalar el seu canvi de posicionament en relació amb el dret a decidir. Dir que prèviament s’ha de pactar la pregunta amb el govern de Madrid —quan aquest ha dit per activa i per passiva que no en volia sentir ni parlar— és voler fer combregar l’opinió pública amb rodes de molí. Ho és també la proposta d’un model federal per a l’Estat. Quan cap altre partit ho ha reclamat, pensar en un canvi de la Constitució —que requeriria el 75% dels vots dels diputats— és, com a mínim, somniar truites. Suposant que tot anés rodat i no hi hagués traves (que ja és dir), parlem de tres o quatre anys. I mentrestant, què farem, senyor Navarro? Continuar esperant amb paciència? Encara més?

L’explicació, per mi, és molt més senzilla. Navarro i els seus s’han posat incondicionalment als peus del PSOE, un partit que, en relació amb Catalunya, no fila gaire més prim que el PP. I, per donar una imatge d’unitat, Pere Navarro ha convocat d’urgència el consell nacional, on sap que té les de guanyar, i després exigeix disciplina de vot. Com en els millors temps del leninisme, el Partit està per damunt de tot, fins i tot, del país. No s’hi val a enganyar ni a fer trampes al solitari. Saben perfectament que el seu projecte és inviable i, en la pràctica, allò que pretenen és anar donant allargues i que, finalment, no hi hagi consulta. El PSC ha deixat d’existir (li queden només les sigles) per convertir-se en un apèndix regional del PSOE en una Espanya regionalista.

Espero que el dia que parlin les urnes els votants ho tinguin en compte.