Josep Moragues i Mas

General de la guerra de Successió que lluità contra els francesos i els castellans

Nascut en una família de terratinents de Sant Hilari Sacalm (la Selva), fou un dels militars austriacistes catalans més destacats de la guerra de Successió. Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, es relacionà amb grups armats que s’anomenaren “Vigatans”, els quals mostraven una forta oposició a les penetracions de l’exèrcit francès pel nord de Catalunya durant la guerra coneguda com dels Nou Anys, amb la qual cosa del seu caràcter ja es desprenia un fort sentiment antifrancès. Aquest sentiment se li accentuà amb la designació del Borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort sense descendència del rei Carles II l’any 1700. Felip V, en un principi i abans d’ensenyar les dents, fou reconegut per les Corts catalanes a Barcelona el 1701.


Amb tot, vist el caire que el francès Felip V anava agafant contra els interessos de Catalunya i que països d’Europa, Anglaterra, Holanda i Àustria es mostraven favorables a la causa d’un pretendent austríac al tron d’Espanya, fet que anava contra els interessos de la França de Lluís XIV (el Rei Sol)1, que no li convenia tenir a l’esquena una Espanya que li fes la guitza, i bona part de Catalunya es declarà contra Felip V i el va combatre en una guerra oberta amb l’ajuda de l’aliança.


Sense experiència ni formació militar, Moragues va dirigir les forces vigatanes, que inicialment van derrotar els destacaments castellans i francesos en diverses escaramusses, gesta que va permetre l’entrada triomfal de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona. Per aquest mèrit Moragues fou ascendit a general de batalla, distinció que un català aconseguia per primera vegada. A continuació el destinaren a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell, i la va defensar fins al 1713, quan la va haver de rendir després de no poder rebre reforços de Barcelona; no obstant fou una rendició en condicions avantatjoses, que després no foren respectades pels guanyadors hispano-francesos. En sortir d’aquest afer, al principi del 1714 va reprendre la lluita contra els filipistes al Pallars i la Cerdanya. Va participar en moltes operacions d’assalt de combois que duien queviures a les tropes filipistes que assetjaven la capital. L’acció de Moragues fou tan intensa que els borbònics el qualificaren com a “Diable de les Guilleries”, fet que més tard no li perdonarien els vencedors.


  La guerra tingué diverses alternatives, però després de la derrota de la batalla d’Almansa, el 1707, l’avenç de les tropes borbòniques semblava imparable tot i que els homes de Moragues emprengueren noves embranzides fins al centre de la Península. Amb tot, a poc a poc el conflicte agafava un caire contrari als interessos austriacistes. Quan el pretendent Carles, que hauria estat Carles III en cas de guanyar la causa catalana, esdevingué emperador d’Àustria el 1711, coronat després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment per als catalans en no interessar-los als aliats europeus continuar la guerra, i —atenció!—, després del Tractat d’Utrecht (1713) els anglesos, holandesos i austríacs decidiren finir l’acció contra França i contra Felip V a canvi de concessions territorials a Amèrica per part de la França del Rei Sol, i van deixar Catalunya abandonada malgrat els compromisos anteriors signats. O sigui, com es diu en aquests cassos, “els catalans a l’estacada” . Malgrat tot, els austriacistes catalans seguiren sense rendir-se i la guerra continuà tot i que es preveia que no hi havia possibilitats de guanyar-la, ja que Felip V tenia el gran ajut de França.

 

Moragues seguí lluitant a les comarques interiors de Catalunya, i finalment se sumà a les que combatien a Barcelona fins que caigué després d’un rigorós setge el dia 11 de setembre de l’any 1714.


En contra dels consells rebuts de part dels qui el consideraven, Moragues no es volgué exiliar, es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort i es va mantenir allunyat de la política. Al cap de poc temps, no obstant, fou reclamat pel capità general a Barcelona, el marquès de Castel-Rodrigo i duc de Nocera, se li requisà la documentació i se l’arrestà sota vigilància. Tement una sentencia greu per conspiració, intentà embarcar-se cap a Menorca, illa que en aquells moments ja era ocupada pels britànics, però fou reconegut i denunciat pel capità del vaixell i pres juntament amb alguns companys. 


Moragues i altres alts oficials austriacistes catalans foren jutjats, torturats i morts el 1715. A Moragues se li van retirar públicament tots els honors militars, se’l descalçà, fou vestit amb una camisa de penitent i arrossegat posteriorment pels carrers de Barcelona fins a arribar al patíbul, on fou mort i esquarterat i el seu cap tallat i posat dins d’una gàbia que penjaren a l’entrada del Portal de Mar com a escarni als catalans “rebels”. 


Al peu de la columna hi posaren una inscripció en llatí que deia: “Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, fou pres i executat per la justícia.”


Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap del general no fou retirat de la gàbia fins dotze anys més tard, arran —horror!— de la pau definitiva que van signar Felip V d’Espanya i Carles III d’Àustria a Viena l’any 1725, els dos antics enemics pels quals tanta gent havia sacrificar la vida (només durant el setge de Barcelona es diu que moriren 7.000 catalans i 10.000 castellans, vet ací). 

 

(1) Lluís XIV va regnar com a rei de França i rei de Navarra des del 14 de maig de 1643 fins a la seva mort el 1715. També es va arrogar els títols de comte de Barcelona amb el nom de Lluís II, comte de Santa Coloma i baró de Queralt i també copríncep d’Andorra. O sigui, que als francesos tampoc se’ls deu res.