Després del Brexit

Bé, sembla que la meitat del poble anglès està decidit a deixar la Unió Europea en contra de l’altra meitat més realista, que opina el contrari.


Els nostres ciutadans normalment no són del parer dels uns ni dels altres, és a dir com a europeus escèptics diria que tant els fa. Malgrat tot, aquell somni de reunir en una sola pinya un continent que durant tota la història ha estat tan dividit i confrontat per guerres interminables i que intentaren unir en altres èpoques Napoleó i Hitler, a cops de puny, són exemples de la seva inquietud. Però ara que semblava que aquesta ideal fraternitat s’havia aconseguit per mitjà del raonament i del diàleg, ves per on ha sortit la criada “replicadora”: Anglaterra.


El fet que qui porten la veu cantant del Brexit siguin els conservadors estranya, atenent que els tories sempre havien estat els cervells ben pensants de l’Anglaterra de sempre, els líders ponderats, clarividents i pragmàtics, com ho foren, entre altres, els Osborne, Pitt, Peel, Wellesley i Churchill, que tanta glòria van donar al seu país, i concretament Winston Churchill, que fou un dels ideòlegs de la Unió Europea. Estranya que ara els hagi sortit una mena d’eixelebrat amb melena rossa capitanejant una fracció que encara viu en els núvols d’aquell imperi daurat, tot esperant que una Anglaterra sola, amb una Commonwealth que ja no és la que era, la seu de la city aglutinada pel Wall Street, creguin que puguin surar com en els vells temps de glòria.


Un altre problema que no tenen present els tories, i sembla estrany que sigui així, és que perdran l’ampli ventall comercial enfront d’una Europa que es veurà abocada a protegir el recursos dels seus països en contra del que pugui oferir la Gran Bretanya.


Un altre problema que es veu en un horitzó no gaire llunyà, però que els serà insoluble, són les perspectives d’Escòcia, Gibraltar o Irlanda, per citar-ne les més candents.


Ara són els de la Labour, els pragmàtics i clarividents. Ells saben que, acaronant-se amb uns Estats Units capitanejats per un altre orat, no podran fer un front comú en un futur; anant de comparsa amb un país llunyà, d’un altre continent i amb més ímpetu que ells, panorama que els ha de ser incert una vegada s’hagin “breixit” de l’Europa que tenen a tocar. No esperin pas el mana d’uns Estats Units que subreptíciament ja foren els trituradors del seu imperi i de la resta d’europeus.


Al Boris i als seus seguidors, un consell: ¿no veieu que separant-se d’Europa acabareu sent un estat més dels ianquis? Allà vosaltres. Amb tot, ara sembla que la meitat dels que no estan amb el Brexit aparenten que guanyen terreny.

 

Anglaterra, que t’empari el seny.