Valldarques

Per anar a Valldarques cal arribar a Coll de Nargó (Alt Urgell), per la comarcal C-14, i anar per la carretera local 511, que careneja, i va cap a Isona passant pel coll de Bóixols (1.1321 m d’altitud). Aquest indret es configura com un congost calcari, formant una estreta vall singular, situada en el vessant nord de la serra d’Aubenç. No deixa de ser una clotada envoltada de cingleres pronunciades a banda i banda de la riera de Valldarques, que descriuen un paisatge natural i captivador, malgrat el despoblament i les terres ermes. Amb tot, hi ha unes arbredes centenàries de diferent tipologia, tant mediterrània com subalpina, que criden l’atenció.


La carretera ens porta fins el trencant de Sobreroca, casa de turisme rural, situada dalt de la cinglera. Després d’aparcar el cotxe, en un indret que no fes nosa, ens decidírem a recórrer a peu la contrada. A prop d’unes torres elèctriques, el camí pedregós baixa cap al fons de la vall, amb forta pendent per uns dels penya-segats, “fent ziga-zaga” , conegut com camí del Grau. A mig cingle el camí canvia de sentit fins al castell.


El Castell o Torre de la Vila, “com també se’l coneix”, és una torre circular dalt d’un tossal, amb murs enrunats i un fossar que separa. Les dades ens diuen que fou construït a principis del s. XI i millorat al s. XIII; que pertanyia al bisbe de la Seu d’Urgell, per defensar-se de les envestides dels veïns incòmodes, com el comte de Foix (situat a la zona pirinenca francesa), i el vescomte de Castellbò (indret actual de l’Alt Urgell). Continuem baixant fins a la llera pedregosa del riu de Valldarques, on baixava poca aigua, per la falta de pluja, però en canvi era neta del tot, amb microorganismes propis d’aigües cristal·lines.


Descobrim l’antic molí de l’Espardanyer, que manté el teulat amb pedra del país, costum emprat per les construccions d’aquells verals. A dins, encara s’hi veu la tremuja on hi havia les moles, alguns sostres de fusta, menjadores per als animals, cèrcols de carro, rodes de carreta de bous antiga... Seguim per un corriol fins al salt d’aigua del Boter de Santa Maria; per falta de pluges, “com he esmentat més amunt”, baixava poca aigua. Ens enfilem per guanyar alçada, “pel cantó oposat del castell”, i ens dirigim, per una pista que planeja, a les envistes de l’esglesiola romànica (s. XII) de Santa Maria de Remolins, però passem de llarg. Unes nuvolades sospitoses de pluja ens han fet desdir. Arribem per fi al nucli principal de Valldarques: Sant Romà, indret on es tanca la vall.


Valldarques, “segons dades”, ja s’esmenta vers l’any 839, en l’acte de consagració de la catedral d’Urgell, i en el 966 apareix amb el nom de Valle Archas. El terme d’Arques, sembla ser que fa referència a uns sepulcres primitius localitzats en alguns indrets de la zona. Tal denominació també es troba en altres llocs de Catalunya.


Un llogarret amb 17 habitants, a 931 m d’altitud, lloc singular de molt poques cases separades amb un característic penya-segat, conformen l’indret al costat de l’església romànica de Sant Romà (s. XII) amb el seu petit cementiri ben endreçat.


Després de contemplar el lloc, des d’una situació elevada, decidim marxar tot seguit per un camí estret amb margues relliscoses, que es troba al costat de l’església, i que s’enfila sota la cinglera mirant a llevant. El seguim; s’ha d’anar amb compte on es posen els peus perquè al costat dret hi ha un bon pendís. Al cap de poc el trajecte ens endinsa pel mig d’una roureda sota el cingle. Arribem al grau per on s’havia iniciat la nostra aventura, ens hi enfilem, hi tornem a guanyar el cim fins on hi ha el cotxe, a l’indret de tornada. Des d’aquí cap a Coll de Nargó, on dinarem prop de l’església romànica de Sant Climent (s. XI-XII). En una jornada de quatre hores hem pogut conèixer una nova contrada.