Us preguntareu perquè tants articles sobre els “buscadors de feina”! Doncs sí, al mercat laboral es troba tota mena de gent que practiquen l’art de no treballar. I molts són inconformistes/vagarosos de l’ampli vano de “l’atur”. Segur que més de la meitat són casos com els de Baltasar, Arquimbau i el qui presentem avui: Leandre i, potser algun més que publicarem més endavant... Bé, entrem en el cas Leandre. Leandre era un llicenciat en el règim de l’alimentació. Feu els sis cursos prescrits per acabar cum laude a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. Sector food, amb la qualificació de ser el primer de l’orla amb notes de 10 sobre 10 en totes les assignatures, és a dir un brillant executiu com per treballar a l’staff de la Gallina Blanca, la Knorr o la Nestlé.

Entenent-ho així, Leandre va visitar aquell high hunter d’Alcalà of Henares (de l’Spain center), que havia descobert un tal Baltasar, cosí del seu amic, Arquimbau, per entendre que si bé el seu currículum era suficient com per entrar per la porta gran d’aquelles alimentàries, sense l’ajut de ningú no estaria de més visitar el high per allò de, ves a saber, trobar-li una multinacional amb seu als EUA.

Ignorem si finalment va entrar en alguna de les que hem esmentat o una altra, però és igual, la versió no desmereix l’anècdota, i si fos alguna d’aquelles empreses que hem citat, cap no se sentirà al·ludida ni demanarà danys i perjudicis. Aquesta, doncs, li va proposar a ell, el high hunter, míster Teo. El dia de l’entrevista l’atengué el secretari del mànager de personal de la llampant SL.

Leandre és presentà com que ja havia treballat a la internacional Le Flore de l’Havanne (on hi estigué vuit dies, que prudentment no ho declarà al secretari), i que segons ell la va deixar per ser una companyia carca al no posar en marxa cap dels seus projectes per convertir-la en la primera alimentaria del món, quan només els havia proposat coses tan simples com presentar-los una margarina de sabors, així de senzill. 

Al secretari de personal li impressionà el seu historial acadèmic, i sense més li declarà les condicions de l’empresa dient-li que li aplicarien després d’un breu període de prova durant el qual ell s’havia de fer càrrec de les despeses.

Li va semblar bé. Leandre deia que no li importaven gaire els diners, era fill d’una casa amb connotacions nobiliàries, de la qual tenia constància que un avi o besavi seu havia de rebre un títol nobiliari de mans de Sa Majestat; per tant, els diners, afirmava, no li feien ni fred ni calor, sabia que li vindrien sols després de fer encara més rica l’empresa que el contractés. En canvi sí que li importaven uns detalls annexos al projecte del contracte, ja que ell entenia que havia d’eixorivir-se després dels esforços que li comportaria dedicar-se del tot a la labor.

  El secretari va intentar entendre-ho: —Digui’m.

—Bé, he llegit les bases i voldria rectificar-ne algunes: estant en principi conforme amb els capítols del sou, la feina i tal i tal, en canvi demano unes rectificacions pel que fa als horaris i els dies laborals, ja que a mi em convindria treballar de dilluns a dijous al migdia, és a dir només als matins. 

Les celles del secretari es posaren de nou en moviment.

—El segon punt —seguí Leandre—, seria fer unes vacances adaptades a la meva important condició, és a dir, dos mesos a l’any: del 15 de juliol al 15 d’agost, i la segona tanda, del 15 de desembre al 15 de gener. Ara les celles del secretari ja es movien nervioses.

—I finalment, la tercera 
—afegí Leandre sense deixar de parlar—, poder jubilar-me als 50 anys amb tots el drets de la Seguretat Social complementats per l’empresa.

El secretari no volgué escoltar més, ja que hauria hagut de afermar-se les celles i els ulls. Tancà el dossier, li feu un gest amable amb la boca (no era ell qui l’havia de canonejar) i l’acomiadà dient-li que rebria una resposta de l’empresa. Li obrí la porta del despatx i el deixà marxar sense molestar-se a acompanyar-lo a la sortida.

Quan el secretari va parlar amb el high hunter míster Teo, només li digué: “Res; només li faltava demanar que el despertéssim a les deu del matí per venir a l’empresa.

Leandre, en canvi, tranquil. Com a fill que era d’una casa de fums nobiliaris no li mancaven els calés. Estava segur que si el seu avi o besavi no ho havien aconseguit, ell sí que rebria de mans de Sa Majestat un títol nobiliari.