Fa unes setmanes comentava alguns llibres de capçalera sobre criança respectuosa, conscient i amb vincle segur: els magnífics llibres de Carlos González Omple’m de petons i Un regal per a tota la vida, i també l’emotiu i tan real llibre de Míriam Tirado Maternitat a flor de pell. Avui vull introduir un llibre força desconegut a casa nostra, però que és un dels millors referents en anglès de criança respectuosa que s’han publicat, The Conscious Parent. La criança conscient. La seva autora és la doctora en psicologia Shefali Tsabary.

El més curiós del llibre a primer cop d’ull és la tesi que defensa. Sorprèn per la manera com està expressada, però quan s’explica es veu del tot lògica. Normalment es pensa que els pares són els que tenen tots els coneixements i aquests els han de transmetre als fills, que venen “buits”; és a dir que la criança és unidireccional de pares a fills. Aquí, però, l’autora ho planteja al revés: L’essencial en la criança és la transformació enorme que poden viure els pares gràcies als fills, les noves prioritats, tot allò que poden aprendre, tot allò que superen, com maduren, com són conscients dels seus errors i encerts, de les seves pors i emocions... I per què això és prioritari, essencial? Perquè el nivell de consciència que tinguin els pares de la seva vida, emocions i pensaments és el punt des del qual criaran els seus fills. I per tant la manera de fer de mare o pare és conseqüència de tot això.

Així, l’autora proposa que ens plantegem quina volem que sigui la nostra filosofia de criança i que siguem conscients de si el que fem realment hi és coherent. La manera en la que criem els nostres fills reflecteix, doncs, qui som nosaltres. Per tant, si volem ser conscients de la manera en què els criem, per perpetuar-la o canviar-la, primer hem d’entendre com les nostres respostes a les situacions del dia a dia transmeten la nostra manera de veure el món i de ser. Una qüestió clau és el que en el llibre s’anomena la Reactivitat. És a dir, com reaccionem al que fan els nostres fills i filles. L’autora diu, tradueixo: “A través dels nostres fills, tenim tiquets a primera fila del complex teatre de la nostra immaduresa. Ells evoquen emocions en nosaltres que ens poden fer sentir que no tenim el control d’una situació -amb tota la frustració, inseguretat i por que acompanya aquesta sensació. És evident que els fills no creen aquestes sensacions en nosaltres, simplement desperten algunes qüestions emocionals irresoltes que ja hi havia en nosaltres mateixos. I així, perquè ells són vulnerables i gairebé no tenen poder, ens sentim lliures de renyar-los per la nostra reactivitat. Només adonant-nos que no són els nostres fills el problema, sinó que ho és el nostre propi inconscient, podem aconseguir transformar les sensacions.”

Créixer amb pares que reaccionen constantment de manera explosiva, que criden, que no tenen paciència, on tot és un drama fa que el fill o bé cregui que això és normal, que és la manera en la que un ha de viure i reprodueixi aquests patrons en la societat i els seus propis fills i pares; o bé fa que el fill se senti amb tan poc valor, amb tan poc respecte que no sigui capaç de demanar respecte als altres, de prendre decisions, i segurament serà un pare insegur, que deixarà que els fills esdevinguin narcisistes.

I així, com podem controlar la nostra reactivitat? L’autora respon que hem de sentir les emocions que ens desperten alguns comportaments dels fills que no ens agraden, però sense reaccionar-hi. Hem de sentir l’emoció, ser testimonis dels nostres pensaments, acceptar-los. Hem d’aprendre a respirar profundament per deixar anar les emocions i pensaments que ens bloquegen i que ens portarien a reaccionar inadequadament. Respirem, i així a poc a poc ens trobarem en un nou estat que no ens sobrepassarà i que ens permetrà respondre d’una manera molt més encertada d’acord amb les necessitats dels menuts.

Primer ens hem d’ajudar a nosaltres mateixos a gestionar les nostres pròpies emocions, per poder ajudar els més menuts a gestionar les seves. Si pretenem que ells actuïn bé en una situació, primer nosaltres també ho hem de saber fer. Això no vol dir que sigui fàcil, però és important prendre’n consciència, intentar-ho, practicar i fer-ho cada cop millor.