Els jueus a Catalunya van aparèixer cap allà als anys 70 de la nostra era, segurament després de la diàspora en emigrar de Palestina. La connotació jueva més antiga a Catalunya és una pedra del segle IV on hi diu: “Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills, amén”, i hi figura un canelobre de set braços. La primera anotació en ferm de la presència jueva a Catalunya és a Girona, quan vint-i-cinc famílies hi arribaren a l’any 890. A Barcelona la seva presència està documentada a l’any 985. A patir d’aquí la població hebrea va augmentar ràpidament a Girona, Lleida, Cervera, Tortosa, Tarragona, Perpinyà, Vilafranca del Penedès i Montblanc.

Com a nota curiosa, vull esmentar que els jueus catalans a la baixa edat mitjana eren considerats propietat directa del rei, de manera que no havien d’estar subjectes als nobles ni al sistema feudal. D’aquesta forma el rei se’n servia per cobrar-los impostos especials i obligar-los a fer préstecs a la Corona. La monarquia medieval també afavoria la permanència jueva per tal de tenir especialistes en professions no gaire ben vistes en aquells segles, com les de metge i prestador, considerades impures pels cristians. Tot i així, després dels avalots de 1391, les comunitats jueves de parla catalana van emigrar cap a les costes del nord d’Àfrica, mentre que els que es quedaren a Mallorca tingueren l’obligació de ser identificats amb una rodella (un cercle dividit pel mig de color vermell i groc) que havien de portar com a distintiu (seria un procedent per als nazis?).

EL CALL 
Dins les ciutats, la comunitats jueves s’organitzaven en zones definides, amb el nom de calls o jueries. La primera al·lusió de l’existència d’un call va ser a Girona l’any 1160. El call de Girona posseïa tres sinagogues i el de Barcelona, dos. A més, a les dues ciutats hi tenien els seus cementiris, els de Barcelona situat a la muntanya de Montjuïc, on encara és present avui dia. Els governs municipals no tenien jurisdicció sobre els calls, motiu pel qual es podien governar a si mateixos amb les seves pròpies lleis, prerrogativa autoritzada pel rei. Cada aljama tenia un alcalde, que es digué “nasi”. 

La relació amb el poble autòcton es va anar agreujant als segles XIII, XIV i XV. El 1215 es va celebrar el IV Consell Laterà, en què es van aprovar ja moltes disposicions contra els jueus. Les principals, aplicar-los restriccions en els préstecs i l’obligació de portar el símbol d’identificació a la seva roba: la rodella.

El rei Jaume I al final també va seguir amb aquestes restriccions, i fins i tot en va afegir més, com la prohibició de tenir càrrecs d’autoritat sobre els cristians. Durant el segle XIII, també s’inicià el costum d’aixecar tanques d’estaques al voltant de les jueries. 

Durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós (1336-1387) s’esdevingué un dels fets més tràgics a l’Europa medieval: la pesta negra de 1348. L’epidèmia de la pesta negra va portar una crisi econòmica i inestabilitat social mai vistes fins aleshores, situació calamitosa de la qual el populatxo va donar la culpa als jueus. Un altre brot de pesta escaiguda l’any 1391 va causar una revolta general contra ells, amb la destrucció de la majoria de jueries de Catalunya. A Barcelona, després d’eliminar els calls, els jueus no podien quedar-se a la ciutat més de quinze dies.

A Espanya i també a Catalunya el tracte a la raça va variar molt: en èpoques foren considerats membres pròspers mentre que en altres foren rebutjats. Quan els musulmans van conquistar la península Ibèrica al segle VIII, els jueus els van acceptar, festeig pròsper que va durar durant el segle X i part del XI, i ho fou tant com per considerar-se “l’edat d’or de la cultura jueva”. Va ser un temps en què es van fusionar amb la cultura musulmana, incloent-hi la llengua, la poesia, la filosofia i les ciències. A més, els jueus tenien carta blanca amb els negocis, fins que els musulmans s’adonaren que a poc a poc quedaven absorbits econòmicament per ells. Això els va crear un rebuig generalitzat que va acabar en la massacre de Granada de any 1066, en què els musulmans van matar 3.000 jueus només a la ciutat. Des de llavors l’antisemitisme musulmà perdura fins als nostres dies, amb la gravetat que ara connotem. En contrapartida, durant la Reconquesta cristiana les seves relacions amb els nous regnes foren fluents. Aquesta bona relació va canviar quan els cristians s’adonaren també que havien de pagar els seus préstecs a interessos especulatius, amb la qual cosa de nou va créixer l’odi antisemita. 

Les represàlies es van estendre per tota la península, incloent-hi Catalunya, on molts jueus van ser assassinats i les sinagogues, cremades. L’única manera que tenien d’evitar la mort era convertir-se al cristianisme. A aquests nous cristians se’ls anomenà “conversos”.

Un cas del tot curiós esdevingué en temps dels Reis Catòlics. Durant els primers anys Ferran i Isabel foren tolerants amb els jueus, tant com per nomenar alguns d’ells en llocs prominents del poder, i arribar a sancionar els que practicaven accions contra ells. Però després acabaren per restringir el seus posicionaments polítics, fins i tot tolerant la Inquisició. El punt àlgid de l’aversió es consumà el març del 1492 amb l’edicte d’expulsió, conegut com el “decret de l’Alhambra”, que va significar l’inici de la gran expulsió a tots els que no es convertien al cristianisme. Per aquest fet, el nombre de jueus a Catalunya també quedà reduïdíssim. 

Durant l’edat mitjana foren molts els jueus que serviren les monarquies catalanes. Als reis també els interessava tenir jueus a prop seu per la seva cultura, ja que alguns dominaven l’àrab, el llatí i l’hebreu. D’aquests, destacà el cartògraf Abraham Cresques, creador del primer atles mundial, que descrivia el món conegut fins aleshores. Cresques fou protegit per Pere III i pel seu fill Joan I. 

En el segle XIX, a poc a poc diverses famílies jueves han tornat a Espanya per generar les seves activitats i els seus negocis (l’empresa Magno n’és una referència).

BREUS CURIOSITATS DEL MÓN JUEU 
Tot i les persecucions que els jueus han rebut a tots els països, actualment a Israel n’hi viuen 6.942.000, als Estats Units 5.700.000, a Rússia 186.000, a Alemanya 119.000 (el genocida de Hitler no se’n va sortir, d’acabar amb ells) i a Espanya 16.000. A Catalunya se’n censen entre 6.000 i 9.000, quasi tots residents a Barcelona, i un petit grup a Girona (estadística del 2010).