Hi ha avui un seguit de causes i afectes que han portat a una desafecció en la política a escala general de la població i, sobretot, en l’Europa que coneixem, que viu moments d’autèntic desconcert i refredament, alimentat a la vegada per un populisme de tics autoritaris. Aquest centra el seu interès només en les polítiques de proteccionisme econòmic situat al món del diner, més que en el món social.

Els analistes posen de relleu que el pacte social amb el qual es va construir l’ordre liberal a Europa, que fins fa uns anys coneixíem com a solució després de la segona guerra mundial, ha fet figa. Ha deixat d’existir. Arran del procés de globalització, les classes mitjanes han vist retallats els seus drets socials. Ja als anys vuitanta els salaris de les rendes mitjanes van quedar estancades. De manera que la desigualtat interna es va anar fent més gran. Això passava a tots els països. Un cas concret i prou conegut a Espanya: els observadors posen de manifest que les successives reformes laborals debilitaren el treball i no van garantir sortir de la pobresa; si hi havia diferència, encara es va agreujar...

Tot i acceptant la democràcia com la forma participativa menys dolenta, cada vegada aquesta (per la manera de procedir dels seus representants) està més buida de contingut. Per altra banda, l’hostilitat entre els diferents sectors polítics s’ha fet més evident, i això fa que la política estigui perdent credibilitat, i molt en especial —en el cas espanyol— amb el fenomen de la corrupció...

L’aparició del populisme com a estratègia política per tal d’obtenir i retenir poder apel·lant a uns “nosaltres” contra “ells”, ha estat un fet. Un clar exemple el trobem en el president dels EUA, en Trump, que governa amb polítiques fiscals, migratòries i mediambientals regressives. Un símptoma causat pel fracàs de les propostes que venien dels partits socialdemòcrates...

S’ha perdut aquell horitzó que vetllava pel bé comú, ja que es mira més pels interessos privats que col·lectius. Fruit d’això es vota més amb clau de càstig que de millora. Els resultats poden ser de tots colors.

Catalunya no en queda exclosa, enfront de la crisi política, ja que se situa en la base d’una crisi territorial que fa temps que viu les espanyes, i que no està resolta. Reuneix força elements de crisi democràtica de desafecció a les institucions estatals i de la necessitat que s’ompli un futur polític que il·lusioni. Malauradament, com assenyalen els comentaristes, la gestió d’aquest conflicte no ha aprofundit en el diàleg —com s’esperava— i sí en la polarització i amb estratègies de menyspreu que han portat a la judicialització del conflicte, i no a la solució política, com caldria. Hi ha desconcert per la identitat amenaçada pel terrorisme internacional a nivell estatal. I el tema de rebuig de refugiats, mal enfocat internacionalment i no resolt, que ha portat un relat xenòfob, que s’està instaurant, a canvi d’una necessitat de la defensa d’una identitat europea hegemònica, en detriment dels de fora. Tot plegat gràcies a una societat uniformada provocada pel consumisme de masses, que n’ha estat una de les principals causes.

Enfront d’aquest desmanec, s’ha possibilitat el sorgiment en els països occidentals d’una nova dreta, en plantejaments extremats que determina de manera creixent el dia a dia de la política. França, Bèlgica, Àustria, Alemanya i pel camí hi va Espanya. Construeixen un discurs —com senyalen els analistes— contra les vulnerabilitats que pateix la democràcia liberal i del projecte de pau de la Unió Europea. Aquests partits han sorgit del buit moral que ha deixat el neoliberalisme salvatge en els últims trenta anys.

Davant d’aquest desgavell, no podem abandonar les nostres conviccions, la nostra dignitat de persones en la defensa dels nostres drets i béns més elementals i fonamentals: el dret a la vida, a la llibertat, la justícia, la solidaritat, el respecte, els drets socials i naturals de ser pobles. Com diu el Papa Francesc; no podem deixar que ens descartin.