Tot un seguit de mobilitzacions pacífiques s’han succeït a Catalunya en contra de la sentència injusta de l’1-O; una sentència que condemna els presos polítics a llargues penes. S’ha dit que ja s’esperava, no ho sé, perquè també es volia creure que la justícia seria raonable; però, res de res. 

El catedràtic institucional a la Universitat de Sevilla, Pérez Royo, deia en un article al diari Ara que el judici al Suprem ha estat un simulacre de procés judicial. Si és així, i tot fa girar que sí, puc pensar la preocupació d’un contertulià d’una emissora de ràdio que expressava amb raó i amb pena el seu sentiment, arran del resultat, amb aquestes paraules:
“Em sento trist, arran d’aquests fets: Espanya serà més Espanya, però menys democràtica, i a Catalunya hi haurà més independentistes. Com es dirimeix un conflicte polític amb càstigs de tretze anys de presó? Quin futur ens espera davant d’una actuació governamental que no agafa el toro de la política per les banyes i dona solucions?”.

Podem parlar de normalitat, quan per resoldre un tema polític s’ha hagut de resoldre amb una presó? Expressió que hem sentit moltes vegades aquests dies en el mitjans tant d’aquí com també de les Espanyes, i no cal dir en l’àmbit internacional, sense anar més lluny. Tot i que res serà com abans, perquè dita sentència ho ha trastocat tot, faltarà saber si els drets fonamentals queden tocats.

Les mobilitzacions pacífiques i exemplars de l’independentisme han de continuar per assolir objectius. Però això sí, foragitant els violents de la via pública. No potser que una minoria mani a una majoria. Perquè hi ha qui resta interessat a convertir les reivindicacions legítimes de l’independentisme, que es confonguin, per tal de qualificar-lo de problema d’ordre públic. Quan no ho és. És polític.

Es troben a faltar declaracions de compromís dels nostres polítics que animin, que parlin d’unitat de criteri, veus honestes i compromeses, com esgrimia un articulista i amb raó, fora de Casado i Rivera, encrespats amb les seves diatribes. Veus capaces de llegir la gravetat del moment sense fer electoralisme. I prosseguia: “Els paguem perquè es barallin entre ells per resoldre els nostres problemes, no pas perquè ens facin barallar a nosaltres.”

Què passarà amb Pedro Sánchez? Mirarem de no cridar el mal temps, ja que hem vist actituds que no han agradat. S’ha reunit amb el PP, Ciutadans i Podem, i ha menystingut el govern català. El que sí que és cert és que la democràcia ha perdut una vegada més la capacitat d’avançar. Quina llàstima! No perdem l’esperança, perquè res pot quedar així, tot tan malmès.

Enfront d’aquesta reflexió en veu alta, a molts ens preocupa, en aquest desert faltat d’ètica espiritual d’un món tan modern, la situació de l’acció d’una justícia que fa presos polítics amb presó preventiva sense haver estat jutjats ni culpabilitzats, i que aplica sentència desaforada i ignominiosa als presos polítics del procés. Es trobarà una sortida?

Serà possible, enfront de tant desencert, trobar líders polítics capaços de donar resposta política al conflicte? Ens caldrà molt de temps per a refer ponts. Perquè per trobar una solució al problema no es pot caure en la victòria i la humiliació del contrincant, ni en posicions maximalistes i manipuladores. Per tant, uns i altres hem de partir de l’esperança que tota entesa basant-se en el diàleg és possible, com a bé comú, perquè tard o d’hora s’imposarà. No hi ha cap altra sortida, com a societat que acull tothom dins la diversitat. Com ja s’ha dit: Només cal mirar l’altre com un igual.