En el meu entorn més immediat observo que per part dels pares hi ha criteris molt diferents en relació amb l’educació dels fills. Podem dir, en termes generals, que predominen dos models que responen a dues visions del món i de la societat on hauran de viure aquests infants.

El primer model correspon al que podríem anomenar “educació en la globalitat”. Pot servir de paradigma un matrimoni amic que viu a Madrid. El pare és català i la mare mexicana, educada als Estats Units. Com que estan convençuts que l’anglès serà imprescindible en el futur, la mare parla als nens —de quatre i dos anys—sempre en anglès. El pare els parla normalment en castellà. El català no té caràcter de llengua necessària i, per tant, no s’utilitza mai. La idea dels pares és ben senzilla: en un món global triomfarà qui estigui més ben preparat per a moure’s més enllà de fronteres i idiomes. Per això, com a complement, els nens reben classes d’alemany.

Si preguntes a aquests pares d’on pensen que se sentiran els seus fills quan siguin grans, la resposta és que n’hi ha prou que se sentin ciutadans del món i, com a tals puguin conèixer el major nombre de cultures i llengües que els permetin moure’s arreu amb facilitat. La identitat personal, el punt de referència a les pròpies arrels i a una cultura identificadora no compta per a ells. En tot cas, ja veuran els fills en quina cultura s’integren quan tinguin capacitat per fer-ho. I si no s’integren en cap, tampoc ho considerarien un drama, mentre respectin els valors universals de la democràcia. No sabria dir si aquesta és la filosofia que ja han començat a aplicar els governs del País Valencià i de les Illes. Una visió pràctica, uniformitzadora i funcional, que no vol sentir parlar de trets identitaris o diferencials.

A aquesta idea d’educació caldria contraposar-hi un segon model, que podríem anomenar “identitari”. Posa de relleu els valors del lloc on es viu i aferma el sentiment de pertinença a una comunitat. La intenció és integrar l’infant a la seva realitat més pròxima i convertir-lo en un membre actiu, a partir d’unes arrels profundes, però projectant els seus valors en un entorn de comunitat solidària. Com en els productes de l’horta, podríem parlar de “consum de proximitat”, en el qual predomina allò que és més proper perquè es considera propi. És el model “d’immersió” que ha implantat la Generalitat durant trenta anys a fi i efecte d’evitar ghettos i integrar els nombrosos nouvinguts en un únic estament social.

És un error considerar aquest model com excloent; ho seria si el seu àmbit d’influència es limités a la proximitat, és a dir, en el nostre cas, a Catalunya. Cal no perdre de vista que —ens agradi o no— vivim en un món global i aquests infants s’hi hauran de moure amb normalitat. Però no com si fossin apàtrides, sinó com a persones d’un país petit, des del qual es projecten i entenen el món. Seria un model “radial”, en el qual, a partir dels trets que conformen l’eix central de la pròpia vida (família, amistats, llengua, cultura...), no es posen límits en l’expansió vers l’exterior. La pertinença a un país i a una cultura és un element bàsic per a la formació d’una personalitat amb mentalitat social i no només competitiva. Ho haurien de tenir molt present els governs abans d’imposar models que dilueixen l’especificitat dels infants d’avui i ciutadans actius de demà. Crec que aquest sentiment el tenen molt clar la majoria de catalans que viuen a l’estranger. Saben qui són i d’on vénen; pensen, un dia o altre, tornar al seu país, segurament enriquits del contacte amb altres llengües i cultures. “Roda el món i torna al Born...”