Tothom que llegeixi Nova Conca coneixerà l’encisador poble de la Riba i les seves virtuts. És un poble que per haver escalat una muntanya en èpoques pretèrites té aparença de pessebre. Tot i l’angost estret que el separa tan sols uns mestres de la Conca de Barberà, l’administració resolgué fer-lo de l’Alt Camp; però és igual, durant anys les seves activitats la relacionaren amb Montblanc en tots els llaços: banca, botigues, relacions personals, familiars, psicologia i més. És a dir, que ben bé podria haver pertanyut a la Conca, ja que les relacions personals entre ribetans i montblanquins ha estat sempre harmòniques a tots els nivells, inclòs el farmacèutic, i amb tanta anuència com per haver-se fet a tota època llaços matrimonials entre parelles de les dues poblacions.

Aquell estret que hem mencionat fou suficient perquè al traçar la via de ferrocarril Lleida-Reus es donés als viatgers la benaurada visió del poble en un instant, definides les seves cases amb les portalades i finestres, mentre els carrers queden amagats en ser estrets i curts. Els viatgers, al contemplar-lo, queden encisats, fins i tot els sembla que hi falten els corders, els pastors i la cova per fer-lo realment un poble del tot nadalenc. Una altra cosa és viure a la Riba. Els seus carrers són empinats i les cases semblen penjades damunt de l’abisme, de manera que transitar pels seus indrets emplaça desànims en els vianants que no els agrada gaire caminar. A una persona que no hi estigui bregada, l’anar del baix poble al cim li pot portar una hora, fet que dona als ribetans la fama de ser bons grimpadors. Fins i tot pujant en cotxe per la seva empinada carretera, que giravolta contínuament, fa ballar el cap al conductor poc experimentat. 

I no acaben aquí els ascensos, ja que n’hi ha que van més lluny, ja que venint en cotxe, una vegada s’ha passat l’impressionant pont del tren de Picamoixons, per pujar a la Riba no li queda altre remei al conductor que enfrontar-se amb les famoses Roixel·les, una pujada de desnivell espaterrant on a l’època dels carros i les mules els traginers havien de posar tots els esforços físics i bucals que per fer-hi pujar els carros atiant les cavalleries. 

En aquest ambient es trobava el nostre amic Jordi quan a la seva infantesa passava l’estiu a casa de l’àvia gaudint del la fresca estació que suposa passar-la a la Riba.

  Jordi havia escoltat més d’una vegada a l’àvia dir: “A la Riba una arengada va esclafar un matxo.” Trobant-se en la infantesa, el Jordi escoltava la frase sense preguntar què significava. L’àvia se la va posar a la boca en més d’una ocasió, “A la Riba una arengada va esclafar un matxo”, fins que sent gallardot va entendre que la dita al·ludia a una situació contundent, costosa de fer, difícil de superar. Llavors li va preguntar a l’àvia d’on venia l’agudesa, cosa que la bona senyora li va dir que es tractava d’una dicció de poble, que venia dels temps antics, que era tradició, vaja, però sense poder especificar més. Intrigat, el Jordi, que sent com és un curiós pertinaç, ho va preguntar a diverses persones del poble i va rebre les contestes semblants: “No ho sé, sempre s’ha dit així”; “Ja ho deien els nostres pares”, “Ves a saber d’on ve...”

Aquelles contestes tingueren la virtut de fer pensar al Jordi que l’ocurrència era i és pròpiament genuïna de la Riba, que no se sent en cap més lloc de Catalunya i que per tant, incidint-hi, podria arribar a ser una frase per engrandir el refranyer català o al gran volum de “Les frases fetes” del nostre costumari, així que no va parar fins a trobar-ne l’origen, fet que li proporcionà precisament un ancià ribetà, segurament un vell carlí, ja que a la seva edat de 85 anys encara es calava la barretina plana. 

El vell carlí, tot i no tenint la boca ben calibrada, es feu entendre com per explicar-li aquell adagi autòcton de la Riba. És aquest:

“En els temps que els traginers pujaven els carros per les Roixel·les a cop de xurriacada, en una ocasió un carro on el carreter, insaciable, va carregar a Valls més cascos d’arengades dels que admetria l’estiba, per molt que atiés el matxo cops de xurriaques i li burxés la panxa amb el bastó, no va poder arribar dalt, amb la qual cosa hagué de desmuntar el parament del carro, deixar els cascos a la carretera i demanar ajuda al poble per sortir del pas, i tot i donant-li ajut, el poble no es va poder treure la xefla que una arengada va esclafar un matxo al comprovar que al baixar els cascos del carro, el cop que van donar a una pedra feu sortir una arengada llampant. Aquella visió d’una arengada al costat del matxo esmat va ser suficient perquè a la vivesa ribetana hi nasqués el “ditxo”: “A la Riba una arengada va esclafar un matxo.”

Ribetans, sou formidables!