Tots els exèrcits del món tenen un toc militar per honrar els morts en guerra, dit també toc de silenci o toc per honrar el soldat caigut. Avui ens recrearem en el toc de silenci d’un d’ells per entendre’l, poètic, sentimental i a la vegada impressionant.

Diu la història o la llegenda que l’any 1862, durant la guerra civil dels Estats Units, un capità de l’Exèrcit de la Unió (del Nord), de nom Robert Elly, estava amb els seus soldats posicionats en una vall del front de Virgínia, mentre l’Exèrcit Confederat (del Sud), es trobava a l’altre costat de la vall.

Una nit, el capità Elly va sentir els laments d’un soldat que estava malferit en el camp neutral. Sense saber de qui es tractava, de si era un soldat de la Unió o de la Confederació, va decidir arriscar la seva vida i portar-lo al seu camp per donar-li l’atenció mèdica.

Arrossegant-se per terra a través dels trets, el capità va arribar al ferit i l’anà estirant cap al seu campament. Quan va arribar a les seves línies, va descobrir que es tractava d’un soldat de l’exèrcit enemic, i que lamentablement ja estava mort. 

El capità va encendre una llanterna, i es va quedar sense alè i paralitzat pel xoc. La penombra il·luminava el rostre del soldat i va veure que es tractava del seu propi fill, que havent estudiat música al territori del sud, quan va esclatar la guerra s’allistà a l’Exèrcit Confederat sense informar-ne el seu pare. 

Al matí següent, i amb el cor destrossat, el pare va demanar permís als seus superiors per enterrar el seu fill amb honors militars malgrat pertànyer al bàndol enemic. La seva petició va ser aprovada només que parcialment. El capità havia demanat al seu comandament que la banda de música del regiment toqués en el funeral del seu fill. La sol·licitud li va ser negada en vista que el soldat pertanyia a l’exèrcit enemic, però, per respecte a ell, ja que era molt apreciat militarment pels seus superiors, li van concedir el permís però amb la condició que només podia comptar amb un sol músic.

El capità va triar el millor trompeta del regiment perquè toqués una tonada que havia trobat escrita a la butxaca de l’uniforme del seu fill mort, que l’hauria escrit per la seva condició d’estudiant avançat de música. Aquesta sol·licitud sí que la hi van aprovar.

Heus ací com va néixer la melodia inoblidable que ara es coneix als Estats Units com taps i a la resta del món com toc de silenci. Aquest so és un toc de corneta, un senyal, no és una cançó. Com a tal, no té una lletra associada. No obstant s’hi han creat adaptacions líriques posteriors.

La majoria de països atribueixen a les seves forces armades haver creat “el minut de silenci”. Mèxic, per exemple, el té des dels temps de la batalla d’El Álamo (any 1836), quan el general Santa Anna va ordenar crear una melodia per retre homenatge als combatents dels dos exèrcits morts en aquella batalla.

A Espanya diuen que el toc de silenci ve dels temps del Gran Capità. Durant la batalla de Cerignola (any 1503), afirmen que va sofrir tal impressió en veure al camp de batalla tants cossos destrossats de soldats propis i d’enemics que va disposar que se’ls rendissin honors. A Espanya també s’honra els morts de guerra amb el conegut “toc de silenci i oració”, que es toca a tots els aquarteraments militars a la posta del sol.

Pel que respecta a l’autor d’aquest relat, cada vegada que escolta el toc invariablement li venen a la memòria tres companys d’Ifni que moriren en acció de guerra: Eugenio Fraile Hidalgo, Ángel Guzmán Mateos i Ernest Rovira Soriano. Amb els dos primers va passar els mesos de la guerra d’Ifni en relació diària; foren morts el dia 7 de desembre de 1957 en un enfrontament amb els mercenaris del sultà marroquí, i Ernest (paracaigudista català natural de Barcelona), amb qui compartia els caps de setmana i al qual va deixar les ulleres de sol abans de pujar a l’avió per “saltar” sobre el destacament de Tiliuin per alliberar-lo. Era el dia 29 de novembre de 1957, i d’allí no en va tornar.