L’ésser humà durant la seva vida pot fer un seguit d’accions lliures sense que això suposi haver de pagar res, ni estar manipulat. Avui encara podem dir-ho així, des de la llibertat personal podem fer actes lliures.

En el camp comercial, de fa temps, la gratuïtat ha tingut sempre un altre sentit; s’ha manifestat com un parany. I aquest parany, des que internet ha aterrat en les nostres vides, ha agafat popularitat, consagrada —com diria un articulista— com la doctrina d’un nou mercat amb descomunals beneficis.

Avui se sap —segons anàlisis— que estar supeditat a les connexions globals que proposen amablement Facebook o Instagram amb persones de tot el nostre món és un muntatge. Res més per dissimular un negoci destinat al tràfic de dades personals amb publicistes. Però a la vegada, amb organitzacions polítiques, no sempre amb propòsits ben intencionats.

Les estratègies comercials han contribuït a fer-ne un mite d’una gratuïtat que no és tal. En el cost per accedir als continguts es tracta d’acceptar contractes que mai no s’acaben —segons dades— per colar-se imponentment en la vida dels usuaris, i aprofitar-se’n.

La gratuïtat, si no hi ha generositat, no és gratuïtat. Se sap que la gratuïtat autèntica avantatja el bé comú. És allò que no pot ser propietat de ningú i de què tothom frueix. Així com els elements naturals: l’aire, l’aigua, la llum del sol, el paisatge...

Són béns immaterials, com els culturals o els espirituals, que són de la humanitat. Com les idees, paraules o sons musicals. Però, com que el diner ho corromp tot, ara ja s’estan comptabilitzant en els càlculs econòmics.

No és estrany que moltes de les lluites socials i polítiques que estan sorgint en la societat estiguin defensant a ultrança de protegir i eixamplar més encara la gestió del bé comú. Doncs bé, no es pot permetre, sota cap concepte, la manipulació de conceptes ètics i morals amb finalitats i objectius que res no tenen a veure amb el motiu pel qual van ser creades, com el creixement i benefici personal de la humanitat.