Cada dia que passa no sé si apostar que el món se’n va a fer punyetes o senzillament que tot el rebombori i destrucció que tenim arreu són només els espasmes d’un sistema que mor per donar pas a un món millor.

En aquest sentit, s’imaginen, senyores i senyors, que després de tants anys i de lluita, presoners, presidents afusellats, tot el món s’acabés i només quedessin dempeus Catalunya i els seus països amb la seva gent? Seria francament una ironia del destí que contradiria Deulofeu en allò que els catalans, al final, aniríem pel món amb tot pagat, perquè senzillament de món no n’hi hauria, perquè només quedaríem nosaltres.

Potser, en aquest supòsit, ens adonaríem que no tothom pot viure a Barcelona i la seva àrea i tornaríem a repoblar els nostres pobles mig caiguts; tornaríem a cultivar horts, amb els seus enciams i les seves patates, i molts pedants i xulos de gran ciutat es començarien a posar nerviosos per com e pot conquerir novament un món buit, devastat, sense ningú més que els catalans. Tindríem la gran oportunitat de crear una mena d’Unió Catalana Mundial, amb el català i les seves variants, com a llengua mundial; ens faríem riquíssims reciclant tot el que hagués quedat de ferralla i merda arreu del món, i vaja, seria qüestió de posar, amb segles i paciència, nous nuclis familiars de catalans a cada continent. Arreu, a l’Àsia, a les Amèriques, a Oceania, a tot arreu i hauria una Generalitat, tot i que la central, la de debò, la que comptaria, seria la nostra i nosaltres tornaríem a crear la tecnologia, però això sí, aprenent dels errors, no fos cas que la següent destrucció fos només a Catalunya i els seus països.