Bon dia. Estic assabentat que el meu nom ha estat esmentat últimament en alguns articles jocosos. No em sap greu, fins i tot ho considero alliçonador. Una vegada llegits, veig que tractaven de dues persones que buscant feina van venir a la meva oficina i d’un tercer que no va venir però d’alguna manera hi va quedar relacionat. Els primers eren dos nois, de noms Baltasar i Arquimbau, i el tercer Leandre, que van deixar testimoni que al món hi ha poques ganes de treballar. Animat per l’expectativa decideixo comentar el casos i aportar-ne d’altres de semblants.

Amb tot, abans em presento; aquesta és la meva targeta, i vull dir-los quina és la missió d’un high hunter, també dit job hunter: és una persona o empresa que orienta laboralment qualsevol aspirant per treure el màxim partit del seu currículum i ensenya noves tàctiques perquè el candidat que busquen les empreses tingui èxit.

Una vegada m’he presentat, vull aclarir abans que els casos a què em refereixo són de gent procedent de famílies benestants, que han mimat els seus fills en l’entorn familiar. En una paraula, són d’aquells tipus que han fet divisa del tant se me’n dona.

En certa ocasió una multinacional em va encarregar fer anàlisis psicotècnics a persones de qualificació mitjana per ocupar llocs laborals com a segons encarregats. A aquest efecte vaig programar un pla de selecció per a aquest tipus de càrrecs. 

Abans d’exposar-los he de fer dues distincions: a) que el resultat de les proves fou brillant, i b) que no els trec a col·lació per no enlletgir la conducta de persones que tenen tot el dret d’actuar com els plagui però que malgrat tot no deixen de ser casos xocants. Vegin:

El primer fou un jove entre els 20 i 30; pinxo ell, potser un xic passota, ja que només començar l’entrevista, es va interessar vivament pel període en què l’empresa feia vacances, i a l’edat que permetia la jubilació. Es deia Baltasar.

El segon fou un altre jove encara més passota si això és possible. És probable que no l’interessés la feina tot hi haver vingut a l’oficina, o que ho hagués fet per pressió familiar. Quan va entrar al despatx es va asseure en una cadira sense que ningú l’hagués convidat a fer-ho. A més s’ensorrà a la cadira, amb el braços caiguts i les cames eixancarrades; dirigia la mirada a la llunyania. Després de fer-li les preguntes el vaig creure apte per les seves aptituds laborals, i també per les seves apetències crematístiques normals. Per tant el vaig invitar a entrar a una fàbrica de seguida. Només li vaig observar una carència: semblava que no li vingués d’un dia per començar i que tirava pilotes fora. Finalment, veient-me la insistència perquè es decidís, acaba dient: “Miri, vegi com està el mercat, i si no troben ningú... llavors ho acceptaré jo.” Aquest es deia Arquimbau.

El tercer era llicenciat en una carrera tècnica. Bona persona, de casa bona, preparat, llest, hàbil, bon caràcter, i llavors, sabent jo que una empresa líder necessitava una persona d’aquell “tipus”, li vaig proposar d’entrar-hi immediatament. Tot i estar conforme en principi amb les bases —sou, feina, lloc digne—, va topar finalment amb uns esculls: l’horari i els dies laborals. Va exigir treballar de dilluns a divendres només als matins, fer les 35 hores setmanals i dos mesos de vacances a l’any. Si no era així renunciava treballar en aquella empresa. Els industrials vam quedar desencoratjats i, pel que fa a mi, no el vaig tornar a veure mai més. Es deia Leandre.

Després d’aquests casos vaig arribar a la conclusió que al nostre país hi ha gent molt rica que pel que es veu no necessita treballar, o millor dit, que hi ha molts malcriats pels seus majors als quals no els cal treballar… I dos més dels quals també els explicaré les vicissituds:

El quart era persona que, tenint un bon currículum, abans havia de fer un curset d’especialització a Madrid, on l’empresa tenia la central. El xicot hi accedí però al final s’acomiadà dient que abans d’ara no havia sortit mai de la seva ciutat..., i que, trobant-se a Madrid, l’enyorament no el permetia de seguir, per tant va renunciar el contracte. 

I el quint, llicenciat en dret, va afirmar que sí que li convenia treballar a l’empresa i que hi estava conforme, però no amb el que li pagaria, ja que 
entenia havia de cobrar un mínim de 3.000 euros al mes, per tant declinava de “treballar-hi”. 

Espero no trobar-me més amb casos similars, perquè en cas que fos així hauria de clausurar l’oficina.