Senyores i senyors, reconec que durant tot l’estiu els he estat donant la tabarra amb el tema de les mosques i els mosquits; tant és així, que ja al mes de maig, com molt bé recordaran, vaig estrenar la temporada mosquitera, no sé si en primícia o no, però ja picaven.

Ara, però, després de tant mosquit i moscam, sento una certa melangia i el cap de vegades em dona tombs sobre quin destí hauran tingut les moltíssimes mosques que he hagut d’aguantar al meu niu familiar i en general arreu on anava un servidor de tots vostès.

Recordo, inclús, esmorzant en algun que altre restaurant, no ben tancat pel que fa a les portes, com havies de vigilar que una mosca no es posés entre la teva boca i l’entrepà quan anaves a fer-hi una queixalada. Suposo que la mosca en qüestió també devia tenir la seva gana, però és clar, a l’hora de passar per caixa, era jo i no ella, qui havia de pagar l’import corresponent. Una altra cosa hauria estat que accidentalment m’hagués entrat dintre la boca, però és clar, a un servidor encara no li ha donat per menjar mosques. La qüestió és que, senyores i senyors, enmig d’aquest vent que no dona treva aquests darrers dies, aquestes humitats, aquest fred, en definitiva, on deuen ser aquelles mosques tan colloneres que jo tenia al voltant, no fa pas tant de temps? Què deu ser de la vida? A què deuen dedicar ara el seu temps lliure? Pot ser que hagin mort? Què haurà estat de tot aquell moscam dels pebrots?

Francament, els he de ser sincer, no m’interessa en absolut.