Hi  ha gestos que honoren una persona quan, en un moment transcendental, saben posar els valors de la societat on viuen per damunt de les ambicions personals, per legítimes que siguin. És el cas del compositor Josep Soler i Sardà que ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i no ha dubtat a posar la dignitat de Catalunya per davant del reconeixement personal que li oferia el Ministerio de Educación, Cultura y Deportes en atorgar-li la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts.
Em fa una certa vergonya haver de confessar la meva ignorància en temes musicals, i especialment la desconeixença d’aquest compositor, malgrat la importància de la seva obra en la qual destaquen 16 òperes, 7 simfonies, concerts, oratoris, sonates... a més de nombrosos premis i el reconeixement que ha anat rebent al llarg de la seva vida. La notícia publicada als diaris m’ha fet adonar també de la grandesa del seu gest, ja que la medalla li era concedida per ser “un dels autors vius més importants de la música contemporània”.

Josep Soler ha sabut estar en el seu lloc defensant la dignitat de la cultura en un moment especialment complicat per la política que aplica el Govern de l’Estat a la cultura en general i la catalana en particular. I no s’ha mossegat la llengua a l’hora de denunciar-ho: “Acceptar el reconeixement seria  acceptar l’autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessen en absolut ni la cultura ni l’educació”. En uns  moments especialment complicats pels atacs contra la llengua i la cultura catalanes per part del govern del PP (recordem el LAPAO,  l’ensenyament a les Illes, la supressió del Canal 9 al País Valencià...), les paraules de Soler són la mostra d’un sentiment generalitzat d’indignació contra la voluntat de fer desaparèixer qualsevol manifestació cultural que no sigui la oficial i controlada pel govern. Un intent de genocidi cultural molt més refinat (i per tant, molt més perillós) que les formes barroeres que havíem viscut sota el règim de Franco. Però la finalitat és la mateixa, no ha canviat gens en absolut.

Fa por la diferència, l’expressió en llibertat, la crítica, les manifestacions (més enllà del pur folklore) que neixen com formes diverses d’entendre la vida i la societat, que denuncia o aplaudeix sense complexos. En el fons, a aquests polítics els fa por la llibertat, no suporten haver de constatar que hi ha elements que no controlen, esperits lliures que per damunt de tot volen conservar aquesta llibertat perquè sense ella no serien persones. Soler és només un exemple dels que no es deixen comprar per un plat de llenties; però no és ell sol, són molts més els que no entenen la cultura si no és lliure.

Aquest esperit combatiu i valent hauria de ser un estímul davant la mesquinesa de tantes personalitats públiques que no saben renunciar als interessos personals o de partit i els posen al davant dels que demana la societat.