He comentat en algunes ocasions que m’hauria agradat viure a l’edat mitjana sempre que m’haguessin garantit ser el marquès, el duc, i no diguem el rei de protagonista; en altre cas, no, ja que la resta ho passaven molt malament. Deixant a part la broma, en cas d’haver estat marquès o duc hauria d’haver fet el que feien els senyors dels serfs: mimar els nobles, abats, cavallers, caps militars i resta de vassalls amb sumptuosos banquets de l’època.

Els banquets a l’edat mitjana es donaven en el moment àlgid de la vida social de les classes elevades. Es presentaven en vetustes taules de fusta noble plenes de viandes copioses, de tota mena d’aliments. Eren grans festes on assistien concentracions de persones àvides de tot plaer, on no només s’hi menjava, sinó que també s’escoltava música, es gaudia amb representacions de bufons, dels joglars i trobadors i, sobretot, es rendia homenatge a l’amfitrió, que cuidava cada detall perquè ressaltés cada vegada més la seva noble regalia.

De fet, tota ocasió era bona per celebrar un gran festí cortesà. Podia ser per celebrar un esdeveniment polític, una victòria militar, un homenatge a un personatge il·lustre, per les grans festes cortesanes i també per novetats familiars: unes noces, un naixement, un bateig... 

Llavors s’acomodava la sala més ampla del castell, de la castlania o del palauet, lluny del fum i calor de la cuina, perquè el menjador quedés ben ventilat, i a l’hivern, dotat amb els grans focs a terra on es cremaven troncs quasi sequoies que abrusaven flamejant i, a les estacions de bon temps, fins i tot se celebraven banquets a l’aire lliure, a les praderes o jardins.

De grans banquets en tenim exemples. Per dir-ne un, el banquet ofert a París el 1461 pel duc de Borgonya, Felip el Bo, de què el cronista que explicà l’acte digué: “Hi foren tots els senyors emparentats amb la família reial i els grans barons de França, una multitud prodigiosa, de manera que totes les habitacions on hi havia taula per asseure’s estaven plenes de gent.” Les noces del rei Enric IV de França se celebraren amb un banquet extraordinari i majestuós. El gran artista toscà Bernardo Buontalenti fou l’encarregat de dissenyar el convit comptant amb un pressupost il·limitat per a més de tres-cents convidats. Els cronistes parlen de més de cinquanta plats d’una varietat de menjars espaterrant i una ambientació pròpia de pel·lícula: ocells sota els tovallons que sortien volant davant la sorpresa dels concurrents; la taula amb tota mena d’exquisideses, copel·les de Baviera i els vins més prestigiosos de França, i postres destacats a base de dolços de crema, llet i mel.

En alguns banquets hi quedaven convidats d’altres estaments: burgesos, camarlencs, barons, o sigui, la jet-set de l’època. Llavors, al refectori, els comensals es distribuïen segons una jerarquia preestablerta. L’amfitrió es col·locava a la capçalera de la taula assegut en un setial un pam més alt que la resta, i a la baixa taula els convidats, de manera que els de més estatus estiguessin més pròxims a l’amfitrió. Tots ells solien asseure’s a una banda i l’altra de la gran i llarga taula separada uns metres pel transit del servei, s’asseien en bancs coberts amb flonjos coixins, de manera que fossin vistos per l’amfitrió. Els menjars eren servits per una cohort de criats vestits amb uniformes propis del seu ordre social.

Les taules es cobrien amb luxoses estovalles, adornades amb franges de brocat. Damunt les estovalles hi col·locaven uns panys matusserets i estrets perquè els comensals es netegessin la boca i les mans; encara que en alguns llocs, com a la cort dels reis d’Aragó, ja s’utilitzaven els tovallons de boca... al segle XIV! En alguns banquets “xics” també hi apareixien sobre la taula recipients amb aigua de roses perquè els comensals es poguessin rentar les mans abans de menjar i entre plat i plat.

La coberteria de la taula medieval es limitava a culleres i ganivets, ja que la forquilla no es va conèixer fins al Renaixement. La cullera s’usava per als potatges, i per a la resta de plats sòlids els comensals menjaven amb les mans, en alguns casos, no obstant seguint certes normes de decòrum; a Castella, per exemple, el codi legal de les Partides establia que els trossos de carn havien d’agafar-se només amb dos o tres dits. Sobre la taula hi havia altres elements: salers, recipients llargaruts per a les espècies, copes, gots, que eren de ceràmica, i vidre de la baixa edat mitjana.

Per servir els menjars s’utilitzaven en principi vaixelles de terra ceràmica, però no gaire més tard s’implantaren les de luxe amb les gerres, safates, copes i plats de metall, per acabar amb els d’or o plata. Les cròniques deixaren escrit que el 1384 la vaixella de Lluís d’Anjou, de França, es componia de tres mil peces, un deu per cent d’or i la resta de plata daurada. Del servei se n’encarregava el personal domèstic de l’amfitrió, dirigit per un noble que tenia el càrrec de majordom. Servien la taula copers que servien la beguda, escuders que portaven els plats, trinxadors per tallar la carn... En definitiva, un exèrcit del qual cada comensal podia tenir dos o més servidors (pel que es veu els jornals no existirien).

La menja dels grans banquets es componia de diverses entrades, generalment de tres o quatre, encara que se sap de casos a Itàlia en què en foren fins a deu. Cada entrada es componia de diverses plàteres repletes de la vianda corresponent que es col·locaven a la taula de manera que cada comensal n’anés prenent el que li venia de gust. L’afany d’ostentació per part de l’amfitrió portava a multiplicar els plats; el rècord fou el cèlebre banquet del Faisà celebrat pel duc de Borgonya a Lilla, en el qual cada entrada tenia quaranta-quatre plats.

Les entrades seguien aquest ordre. La primera es dedicava a la fruita i altres plats de temporada. Després se servia el potatge, i després venien els “plats forts”, que corresponien principalment a les carns (les carns eren més ben valorades que el peix, quan el peix era impossible de servir-lo en els banquets celebrats lluny de les costes). La carn més apreciada era la de caça pel seu gust fort al paladar (cérvol, senglar, perdius...), després venia la volateria de corral (capons, oques, gallines, fins i tot cignes) i en tercer lloc les carns vermelles (vedella, porc, corder). Els plats s’assaonaven amb salses fetes d’espècies de fruites àcides. Quant a la beguda, se servia vi, cervesa, sidra o hidromel. El que mancava a les taules medievals eren les patates i tomaques, ja que aquests dos grans aliments no arribaren fins després del descobriment d’Amèrica.

L’amfitrió buscava impressionar els seus convidats no només amb la quantitat i qualitat del menjar, sinó amb la seva presentació espectacular. Per exemple, Clement VI, d’Avinyó, va fer treure al banquet de coronació un arbre de plata del qual penjava fruita fresca i al costat un altre arbre natural d’on penjaven fruites confitades.

Bé, creiem que hem explicat aquells tipus de banquets que més o menys seran els de Montblanc de la Setmana Medieval de Sant Jordi. I recordeu també que a les festes que s’apropen no s’ha de menjar tot el que halaven el nostres avantpassats.