Espanya té un 2’5 milions de nens, que viuen en la pobresa o en risc d’exclusió social. És el tercer país d’Europa en aquest rànquing. Per altra banda té un percentatge elevat de nens obesos —sobrats d’alimentació. Mentre que els que es troben en risc d’exclusió social, no tenen una dieta suficientment energètica, i depenen de la solidaritat de diferents institucions.

Tot i considerar-nos una societat rica, hi ha llindars de pobresa importants entre la població, si fóssim una societat pobre podríem parlar de fam. Amb la crisi econòmica dels últims deu anys la inversió que sol fer l’Estat —segons dades— en la protecció social a famílies i infants s’ha reduït a Espanya en 11.500 milions d’euros.

La solidaritat aportada al banc d’aliments aquest any per la nostra gent ha estat de quatre mil tones a Catalunya. A Catalunya es llença cada any 260.000 tones d’aliments a les escombraries, a Espanya el total es parla de 7’7 milions. No podem dir que els ciutadans que aporten generositat, siguin els responsables d’aquesta deixadesa.

Però no podem oblidar, que s’ha educat a la societat perquè esdevingui consumista —no estalviadora— segons els canons del capital. I això fa, de vegades, que s’estiri més el braç que la màniga, es a dir, que es gasta més del que un té. Aquesta manca de responsabilitat, afegint la falta de treball, una llar digna... Són els indicadors per arribar a la pobresa.

Se’ns diu que allà a on no arriba les administracions, ho fa la solidaritat ciutadana. Que voleu que us digui —tot hi l’haver contribuït com a voluntari en el banc d’aliments— no deixa de ser una anomalia, que s’hauria de corregir.

Hi ha alguna cosa que no funciona com hauria de ser, quan és la societat que ha de moure’s per resoldre una qüestió que és l’accés d’aliments. Quan hauria de ser les institucions de l’Estat que fossin les primeres en responsabilitzar-se, i de fer front a la situació de crisi social, aquesta de ben segur que milloraria.

Davant d’això, la ciutadania es pregunta, per què es paguen els impostos, per pagar només els bancs? I perquè han de ser les ONG com Càritas, Creu Roja, Arrels, entre d’altres que han de solucionar la falta de recursos solidaris? I de que serveix tenir governants, sinó compleixen amb els deures socials? Perquè no deixa de ser una vergonya, per un sistema polític que sosté el títol de “Societat de Benestar”, que hagi de retallar programes d’ajut social en compte de la despesa militar, o altres afers, que no són precisament els més necessitats. I no s’administri el necessari per resoldre les ajudes bàsiques a la població desvalguda. Aquest desajust fa necessari un banc d’aliments, cosa que no hauria de ser, si els governs complissin amb els plans d’ajuts socials.

Els principals beneficiaris son les grans cadenes de supermercats que tenen en aquestes dates senyalades uns dies extres de venda. Venda que si aquestes cadenes alimentaries fossin de règim cooperatiu, la cosa canviaria ja que uns ajudarien als altres...

Existeix un banc d’aliments, perquè les institucions governamentals no acaben de complir amb les ajudes, i també perquè el sistema neocapitalista en genera la necessitat.