Sempre que arribo a un municipi petit em fixo principalment en dues coses, a més de l’obligada visita a l’església corresponent. La primera: les possibilitats existents de transport públic des d’aquell municipi fins a Barcelona (o en aquest cas, fins a Tarragona, Reus o Tortosa). La segona: quin és el relat patrimonial que difon la població per tal d’atreure visitants. Els alcaldes n’afegiran una tercera, que segurament és la més important, ja que es pregunten quants nens i nenes hi ha a l’escola aquell any.

Pel que fa a la primera de les qüestions, sovint la gent no hi pensa, però crec que és un element important. L’alternativa del cotxe hi és sempre, d’acord, però volem anar més enllà i arribar a tothom, siguin quines siguin les circumstàncies personals o d’edat de cadascú. Es pot anar i tornar en un mateix dia des d’aquella població fins a un centre urbà gran? Només els dies laborables o tota la setmana? Els horaris estan pensants de manera racional i coordinats amb possibles transbords i combinacions? Quin és el primer tren que surt i arriba al matí? I el darrer del vespre? En quin estat es troba la parada corresponent d’autobús? Hi ha panells explicatius? La mida de la lletra dels horaris és prou gran perquè es pugui veure des d’una cadira de rodes i, al mateix temps, perquè una persona alta com un sant Pau no s’hagi de reclinar?

Quan parlo del relat patrimonial, com un dels dos aspectes que més em fixo en aquests viatges inspirats en Josep Maria Espinàs, faig referència a quin element propi destaquen. Quin atractiu projecten al visitant? Quin element singular potencien, ja sigui històric, paisatgístic o gastronòmic? Els restaurants del lloc inclouen aquells productes de quilòmetre zero als seus menús habituals? Trobem premsa comarcal als seus establiments? Hi ha la possibilitat de conèixer o viure una experiència singular? Com reivindiquen les personalitats nascudes o vinculades a aquell municipi, ja sigui del camp de la política, la ciència, les humanitats o les arts?

Com els del transport, els del relat turístic i els del relleu generacional a l’etapa educativa —hi ha escola de música?—, podríem apuntar altres barems que també cal tenir molt en compte i que sovint entre ells s’entrellacen. Si un dels objectius per evitar el despoblament és que els joves que volen desenvolupar la seva carrera professional puguin fer-ho des del món rural —potser anant un parell de dies a la setmana a fer reunions a la capital— han de tenir les eines imprescindibles per poder-ho fer. I això, avui, en una part destacada del món laboral interconnectat i global es resumeix en el fet que hi hagi una cobertura telefònica acceptable i una velocitat adequada d’internet. Així, caldrà veure quines zones del territori encara tenen mancances, per tal de resoldre-les aviat.

Això, per no parlar d’altres qüestions quotidianes com la quantitat de municipis que no disposen d’una oficina bancària o d’un senzill caixer automàtic, o aquelles poblacions que es queden sense un dels pocs —o l’únic— establiment comercial o de cafeteria que fins aleshores estava obert. Sense anar més lluny, fa uns dies s’anunciava que als Guiamets, on durant anys visqué la combativa Neus Català —que va redescobrir-nos l’escriptora Carme Martí—, es busca un gerent per al cafè de l’Ateneu, i que es prioritzaria aquella persona que tingués interès a instal·lar-se i arrelar al municipi del Priorat. Aquest és un de tants exemples que podem trobar arreu de les comarques tarragonines i les Terres de l’Ebre.

  Les diferents administracions són el vector imprescindible per aconseguir impulsar noves dinàmiques que permetin que el món rural visqui dignament i, no només això, sinó que pugui ser un motor creatiu de futur, un espai de vida i quotidianitat, no només els caps de setmana.