La molsa és el producte forestal més utilitzat i extret del medi natural per aquestes dates a Catalunya per poder fer el muntatge del pessebre, un costum tradicional molt arrelat a Catalunya. Hi ha però, la creença generalitzada que les molses estan protegides i que no es poden recollir ni tan sols per a ús domèstic; en realitat no és així sempre i quan es tinguin en consideració una sèrie de normatives i premisses.

En relació a les molses, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca va fer unes recomanacions l’any 2012 a les què establia uns requisits per tal de poder gaudir de la seva recol·lecció com a verd ornamental nadalenc i que convé que tothom conegui per tal d’acabar amb alguns mites sobre la seva protecció, de la seva correcta extracció o de quines proteccions específiques ens podem trobar en alguns casos. 

Aleshores, trobem que l’època de recollida estipulada és la compresa entre el 15 de setembre i el 15 de maig de l’any següent, però es concentra entre Tots Sants i Nadal, tant entre els recol·lectors amb fins comercials com aquelles persones que el recullen per l’àmbit domèstic.

Des del punt de vista de la recollida particular, cal mencionar que el límit de recol·lecció de caire domèstic es va estipular en 4 m2 (no s’ha d’arribar a aquest límit) i es poden recollir superfícies contínues inferiors a 1 m2, de manera que quedi una superfície igual o superior a l’extreta en el terreny i repartida homogèniament; no s’ha de malmetre el substrat, amb un màxim de 3 cm de profunditat i s’han d’utilitzar eines adequades que no causin danys a l’entorn.

Tampoc no es pot recollir en fonts i aigües epicontinentals on la molsa estigui i/o pugui estar en contacte amb aigua en el període d’avinguda ordinària (recollir la molsa en aquests espais afectaria els hàbitats de la fauna i la flora i podria facilitar l’erosió), als marges i talussos amb pendents marcats i exposats al solell, ni en terrenys forestals que hagin patit un incendi forestal en els darrers 10 anys.

Per a la població en general, tot és “molsa”, però de molses n’hi ha moltes i es considera que, fins a 66 espècies serien recol·lectades ocasionalment o accidentalment. Per tant, respecte la molsa s’ha de ser curós i no recollir-la en zones de protecció amb plans rectors vigents on figurin restriccions a aquest aprofitament, com per exemple els PEIN (Decret 328/1992) , al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i totes les Reserves Naturals Integrals de Catalunya; com també a les zones on són presents les espècies estrictament protegides del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya segons el Decret 172/2008 que tothom pot consultar; n’hi ha 9 espècies i cap d’elles però, està situada a la Conca de Barberà. Tot i així és recomanable no agafar-ne a les Obagues del riu Corb, les Muntanyes de Prades, el Tossal Gros de Miramar o Saburella, ja que els mencionats plans rectors interns podrien haver regulat alguna d’aquestes molses.

Cal recordar que tots els terrenys forestals tenen titular ja sigui públic o privat, i, per tant, cal l’autorització del propietari. Per això, quan els agents de l’autoritat constatin, en les zones d’extracció o durant el transport, quantitats iguals o superiors als 4 m2 de molsa, caldrà una autorització o llicència de recol·lector i l’autorització de la propietat o comprovants dels productes. En cas de no tenir-la, es retornarà al bosc, independentment de les sancions administratives que se’n puguin derivar segons la Llei Forestal de Catalunya 6/1988.

Així doncs, encara que tothom pugui recollir aquest briòfit seguint les directrius dels tècnics del Departament d’Agricultura que s’han exposat, s’ha de ser conscient  que les molses compleixen funcions ecològiques molt importants: es troben a la base de les cadenes alimentaries; actuen com a embornals de CO2; emmagatzemen gran quantitat d’aigua en els boscos; absorbeixen nutrients minerals de l’aigua de pluja i eviten que es perdin; aturen els processos d’erosió del sòl; són de les primeres plantes que creixen després d’un incendi; constitueixen un hàbitat òptim per a la germinació de llavors de plantes ja que proporcionen humitat però no les ofeguen; i serveixen d’aliment o refugi per moltes espècies de petits animals, o per la construcció de nius o caus d’animals més grans.