Aquesta setmana fa 20 anys d’aquell 1 de gener de l’any 2000 en què ens va deixar el germà de la nostra àvia Maria del Carme, que tothom coneixia per Maties Palau Ferré. Aquells van ser, lògicament, un dies de trasbals. Els records ens són ben presents.

Si Palau Ferré va créixer artísticament a Barcelona, París i els Estats Units, va ser ell qui va decidir fer de Montblanc el seu paradís pictòric.

 Instal·lar-hi l’estudi, i que les seves composicions irradiessin al món des de la Vila Ducal. Les dècades dels cinquanta, dels seixanta i dels setanta van ser especialment àlgides per a Palau Ferré, que les viuria intensament des del seu beatus ille particular. Una dualitat entre els valors artístics i el món comercial de l’art.

  Del traspàs de l’artista ja en fa dues dècades i l’any 2021 serà el centenari del seu naixement. Així, de la mateixa manera que en la cura de les plantes i en el treball de la terra de cultiu cal dedicar esforços perquè aquestes puguin tornar a florir, també en les personalitats artístiques singulars cal dedicar-ne perquè ofereixin els fruits d’estudi, difusió i reconeixement esperats.

“Un nou impuls al llegat artístic de Palau Ferré”. Així titulàvem ara farà un any i mig, el 3 d’agost de 2018, l’article conjunt que signàvem els dos germans al setmanari Nova Conca. Si cada divendres publiquem una columna de temàtica variada, una ocasió com aquella es mereixia un text conjunt. A l’article, recordàvem que els centenaris són sempre el millor dels moments per explicar, reconèixer, difondre i divulgar l’obra de personalitats que, pel motiu que sigui, han deixat una empremta positiva a la societat.

 D’exemples en tenim molts en l’àmbit de la medicina, de la política i, sobretot, en els àmbits humanístics: escriptors, poetes i artistes, com el nostre cas. Així, les commemoracions —i si són centenaris, molt millor— són útils per posar d’actualitat, de nou, la trajectòria i la contribució de la persona homenatjada a la col·lectivitat.

Els centenaris tenen —dèiem aleshores, i subscrivim avui— un doble focus: el primer, el de les persones que havien conegut l’homenatjat, els seus coetanis, que poden recordar i compartir moments i experiències, a més de la interrelació i l’impacte de l’obra en el seu moment. L’altre focus és el de les noves generacions, el d’aquells que tenen constància dels esdeveniments per la transmissió de les generacions més grans, tot i que per cronologia no van viure aquells temps. 

Quan escrivíem aquestes línies, tot just havíem acabat les respectives tesis doctorals i, amb una mirada a tres anys vista, ens comprometíem públicament a dedicar-hi moltes hores per recuperar abans de la commemoració del centenari una figura artística que el temps havia anat difuminant. Si bé és cert que el camí és llarg, també ho és que els primers fruits ja han començat a aparèixer: s’ha parlat més de Palau Ferré en aquests darrers sis mesos que en els vint anys anteriors.

  Quan institucions tan diverses com el Museu Comarcal de la Conca de Barbera, l’Institut d’Estudis Catalans, Vitrum, el Museu d’Història de Girona, l’Institut Francès de Barcelona, l’Eusko Ikaskuntza, el Museu de Reus o la Federació Catalana de Voluntariat Social remen en la mateixa direcció, és que s’estan fent les coses bé i que anem pel bon camí.

El 2019 ha estat un any de fer molts quilòmetres, de conèixer molta gent, de teixir sinergies i enfortir un llegat que amb el temps s’anava esfilagarsant. Ha estat un any de moments molt especials, com els viscuts a la Biblioteca de Montblanc, en una sessió dels clubs de lectura molt emotiva, en plena Festa Major; o el vespre de records compartits a Lliçà de Vall, al costat de Màrius Serra, entre els grans quadres que omplen les parets eclesiàstiques de la capella de Can Coll.

Per tot això, i pel que vindrà, aquest és un article, sobretot, per donar les gràcies als que han col·laborat —i els que col·laboraran— per fer-ho possible. Un article per agrair a totes aquelles persones que ens acompanyen i ens donen suport en una tasca apassionant com aquesta, el fet de ser-hi, amb una mirada positiva i un somriure. Aquest és el secret, ple de valors i colors, que permet mirar amb esperança el futur.

Gràcies per estimar, com nosaltres, aquestes pintures d’art, records i futur!