La noia es deia Alba Marina, un nom ben bonic, com ella: maca de cara i esplèndida de cos. La cara ovalada, llavis d’un vigorós color roig, ulls com pantalles panoràmiques i pupil·les del color de l’esmaragda coronats per captivadores pestanyes del color blau. El seu cos, una mena de vuit sinuós, format d’excitants ondulacions esculturals, braços ben tornejats i cames com fetes per un escultor, o sigui, una noia que seria l’admiració dels xiuladors, i per no acabar avorrint-los a vostès, cal dir que era la fèmina més suggestiva, embriagant, excitant, entusiasmadora, sensual, engrescadora i... tot a l’una. vaja!

En canvi l’homenet era el contrari: lleig, grosset, baixet, rabassut i fastigoset; tan lleig com el seu nom, Faust; tan rodanxonet com el seu cognom, Melic; a més, tenia la cara plena d’abscessos i grans vermellosos, el nas gros i ample i els pàmpols esventats. És a dir, l’antípoda de la noia. Faust hauria volgut unir-se a ella. Des del primer dia que la va veure ja en quedà perdudament enamorat, pres, presoner, captiu, rendit, xalat, colat, fletxat, encegat, és a dir, seduït; tant com per declarar-li les seves apassionades palpitacions cardíaques cada onze minuts per intentar quedar emmarcat perpètuament en el seu si. 

És clar, ella el va desencisar, li va dir: que no, que va, que no hi havia res a fer, no, non, nanai, nones, no pas, prou, impossible, inviable, irrealitzable, s’ha acabat, vaja! L’home encaixà la negativa com si li hagués caiguda una de les torres Bessones al damunt. Va callar, emmudir, silenciat, enfondit, mut, elidit, però no abdicà, la seguia en silenci anés on anés; era igual que entrés al cinema o anés a missa... sempre.

Tot i que ho feia amb mutisme, la noia l’observava de reüll, en el fons no li queia pas malament veure’s seguida per ell com si fos un gosset fidel o un guardaespatlles soterrat. Malgrat tot, en veure que no se’l podia treure del damunt va pensar en una solució. Fou aquesta:

Caminant per la vorera de l’ampla avinguda, ella va parar tot d’un plegat. El seguidor automàticament quedà frenat. Els dos en silenci. Finalment ella retrocedí per posar-se-li a distància d’un metre, no fos que l’entengués malament. Ell arquejà les celles; ella obrí la boca i dels seus llavis molsuts sortiren unes paraules —les primers— que a ell li semblaren la Pastoral de Beethoven.

–Tens nòvia?
Ell només va sentir la paraula “nòvia”. 
–No.  
–En vols una? 
–Siiiiiiiiiií...
–En vols una altra?...
Ell, perplex.
  Ella: “Digue’m que sí i em faràs feliç.”