Senyores i senyores, portem una temporada en què l’aigua que cau del cel fa molt de mal i aquesta setmana hem vist, també, el mal que fa l’aigua que ve del mar, inundant viles, passejos i d’altres indrets on mai s’hauria d’haver deixat construir; i és que aquesta mena de virus universal que són els humans fa molt de temps que es creu superior a la natura, i aquesta, de forma aleatòria i en indrets ben diversos, s’encarrega de demostrar-nos quant febles que arribem a ser.

I mireu si arribem a ser febles, que quan marxa la llum i el cel és fosc, ja ens tornem com a borinots, descoordinats i sense poder fer res, perquè la nostra vida depèn de la llum que fa milionaris bastants consells d’administració.

Així, nosaltres, tant fràgils com som, fa temps que vam decidir desafiar els elements, fent cas d’aquella frase bíblica de “domineu la Terra”; una frase que, almenys quan hi havia temor de Déu, doncs no tenia tant de perill com presa al peu de la lletra i amb l’hedonisme i l’egoisme com a divises.

Així, només cal veure com fins al segle XX no es construïa a les vores de les rieres, ni davant del mar mateix, i que els nuclis històrics de les poblacions sempre estan ben elevats o llunyans dels perills naturals més propers.

Però com que tornarem a caure en el mateix parany, ja que l’espavilat sempre va a urbanisme i el ruc a cultura, el que em preocupa és quantes larves de mosques i mosquits es poden estar covant, ara mateix, per tocar-me els pebrots tan bon punt faci una mica més de bon temps. No ho dubtin, que els en tindré 
informats.