El setembre passat va fer seixanta-set anys de les inundacions del Vallès Occidental; era l’any 1962. Aquest temps de meteorologia demolidora m’ho ha fet recordar. Les poblacions de Terrassa, les Fonts i Rubí, en foren les més afectades. De fet, la desolació es va fer notar a tota la comarca. Es va parlar de nou-cents quilòmetres quadrats de zona afectada. I a aquesta tragèdia, s’hi afegia un fet luctuós: hi perderen la vida al voltant de mil persones, a causa d’una població immigrant que vivia encara en barraques prop de la llera del riu, molt allunyada del centre de la ciutat.

La quantitat d’aigua que va caure sobre el massís de Sant Llorenç del Munt, on l’observatori de la Mola xifrava en poca estona la quantitat 182 litres per metre quadrat, més la pluja que ja havia caigut a migdia, va anar omplint torrents fins aleshores secs de cabal. Es parlava de quaranta rierols que baixaven plens a vessar cap a la riera de les Arenes. Una riera el cabal de la qual durant tot l’any és inapreciable, ja que durant molt temps sol baixar seca. Aquest fet catastròfic va sobrepassar els límits.

La particularitat que el desguàs de l’aigua provinent de la muntanya queia en forma d’embut i la constitució d’un sol pedregós, no va absorbir la pluja. El material arrossegat formava petites preses que, a l’omplir-se, quedaven embotides i s’esventraven pendent avall. D’aquesta manera envaïen la parta baixa del riu amb força, arrasant tot el que trobaven al seu pas.

El Ripoll, un riu veí amb un cabal regular provinent de la banda de Sant Llorenç Savall, en aquelles hores es va multiplicar per tres mil i va abocar cap a Sabadell un cabal sis vegades superior al cabal mitjà del riu Ebre. El riu Besòs es desbordà i al seu pas per la Mina i la Catalana —barris de Sant Adrià— més de mil persones van perdre la casa.

El mes de desembre afectava a tot Catalunya una forta nevada, no tan sols a la muntanya i als Pirineus, sinó a les zones baixes, amb gruixos de seixanta centímetres i un metre. Si bé la neu sol dificultar el ritme de treball i la vida de les persones a la plana, agrada a la mainada. Els que érem jovenets aleshores, ens en queden els bons records.

A Centelles (Osona), per aquells dies i en vigílies de Nadal, ens arribaven els dos primers emigrants subsaharians, que foren acollits amb els braços oberts. Fou la nota amable enfront de tan mal temps d’aquell any.