Al món existeixen dues classes de persones: els optimistes i els pessimistes. No cal anar lluny per trobar-los, fins i tot hi són a cada barri. Els optimistes solen ser grassonets, no molt alts, un xic descuidats, despreocupats, sempre contents, mentre que els pessimistes solen ser secardins, xuclats de cara, cabell clar, el caminar deficient i probablement associats amb alguna eventual depressió.

Bé, no ens allarguem i centrem-nos en l’optimista, atenent que som més amics dels sainets que dels melodrames.

Què com és el prototipus dels optimistes? Doncs són animats, divertits i oberts de caràcter, i encara que siguin persones grans, veuen la vida amb alegria contagiosa.

L’altre dia un d’ells ens va sorprendre amb un acudit (no un xiste; un acudit és una oració gramatical diferent del xiste: és una reacció optimista d’ampli alçant, una manifestació que pot ser un sil·logisme i segons l’impacte social que ocasiona pot arribar a ser una frase feta o un refrany, mentre que el xiste la majoria de vegades és una sobtada manifestació curta que acaba en rialla o rialleta segon el seu contingut i, d’aquí no passa).

Bé, el nostre amic estava assegut en una taula de la terrassa del bar prenent cafè. Davant la tassa hi tenia un gotet de conyac! A l’observar ell que a la taula del seu costat hi érem diversos amics mig avorrits va venir a la nostra i es va presentar així: “No us convido a res, ja que la meva pensió no em dona per invitar més que a una persona i també només per fer un sol menjar al dia.”

Un dels nostres, sorprès per la sobtada aparició d’aquell jaiet amb la seva xerradeta, li va preguntar com subsistia, doncs, i ell va contestar que gràcies a la minsa pensió que li donaven, i a més, acudint a Càritas.

Llavors li vam preguntar per què no demanava per anar a un asil, per no passar tantes penes.

I aquí ve l’acudit a què ens hem referit. Seguí explicant-se tot xiroi: “Ja ho he pensat més d’una vegada i ho he demanat més de dues, però m’ho neguen...”.

Mirades expectatives de la concurrència: “La hi neguen, per què?”.

–Bé, diuen que no poden atendre la meva petició... per insòlita!, quan de fet jo no la veig gens rara.

Arquejada general de cel·les.

Seguí: “El primer dia que vaig fer la petició vaig deixar ben clara la diferència que tenen per a mi els conceptes residència i guarderia, i els vaig dir que jo demanava anar a una guarderia i no a una residència.” El somriure aparegué als nostres llavis.

–Home, doncs és ben clar 
–seguí el jaiet–: en una guarderia tot són somriures, tant de les matrones com de les infermeres, els metges, les rialles dels familiars que miren darrere els vidres, de les afabilitats dels sanitaris; i per si fos poc, disposant d’habitacions espaioses, vidriades, assolellades; bona alimentació tant a l’esmorzar com al berenar i sopar i, encara més, deixant fer als “estadants” la migdiadeta. No digueu que no és una estança perfecta. I en el cas, un goig per a una persona de la meva edat.

Ens observà, escodrinyant-nos amb la mirada, agafà aire i seguí: “Mentre que a les residències dels vells tot són gemecs, ganyotes, males cares, grunyits, enveges, sales fosques, metges i infermeres poc pacients i, atenció!, cosa que manifesten sempre els asilats: el fet que es dona en totes les residències, amb els furts perpetrats pels “pensionistes”, fent desaparèixer jerseis, camises, fins i tot alguna joia, i quan reclamació arriba als superiors, no en fan ni cas.”

Al veure alegria a les nostres mirades, el jaiet prengué aire i seguí: “Digueu-me si no faig bé de demanar una guarderia en lloc d’una residència.”

Un dels nostres companys, que seria un optimista com ell, objecta: “Estaria bé si no hi hagués un impediment en el règim de les guarderies: el fet que cap dels residents tingui vuitanta-cinc anys.”

Agafà aire per soltar-lo i afegir: “Ves a pastar fang amb les edats!”, amb tot, fent-li un ample somrís.