La gent gran solien explicar històries de llops en les nits d’hivern a la vora del foc. Eren unes històries que feien aguditzar l’oïda, sobretot a la mainada, per tal de poder capir amb molta atenció la ferocitat de l’animal. Històries amb què, en temps de falta de llum i molta imaginació, el públic infantil i també juvenil quedava mig espaordit, captivat pel relat. I no només era per la narració d’un fet tràgic que hagués provocat l’animal, sinó que quan això s’explicava encara existia aquesta bèstia, i la por era evident. El cas és que, saber de llops, ara en l’actualitat, a part que és un carnívor depredador, en sabem poca cosa més. Si més no, que és una espècie protegida.

El finat Albert Manent, per esbrinar la realitat del llop a Catalunya, amb data de 2011 va publicar un llibre sobre aquest animal. El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Recordo que, temps abans de la seva publicació, l’autor buscava dades sobre el tema. Fou El 9 Nou del Vallès, que en donava la notícia, per a qui hi estigués interessat.

Des de l’escola, amb els cursos de primer i segon d’ESO, intentàrem fer recerca sobre el tema. Un tema que quedava molt allunyat de la memòria, tot i que alguna àvia recordava que la seva besàvia, que havia viscut a principis del s. XIX, explicava que tancaven les portes de les muralles, que encara hi havia a Caldes de Montbui, perquè aquests animals no entressin als corrals i fessin malvestats.

Ara torna la idea de restablir aquest ecosistema del llop; hi ha qui hi està molt interessat. El que passa, tot i les bones intencions en la seva reintroducció, és que els que viuen dels ramats ho veuen molt diferent del que només en té la idea. Es parla d’una dicotomia salvable entre nous ramaders. Es fa difícil de creure que un depredador com és el llop convisqui amb les ovelles. Ja que amb dades del 15 de maig de 2018, en una reunió de caràcter europeu sobre aquest tema, es posava sobre la taula que aquesta espècie era la més difícil de gestionar, pel fet que en els últims anys ha augmentat la població i els atacs.

El que reclama la població pagesa i d’alta muntanya, on el llop freqüenta més, per ara, és que es prenguin mesures reals per part de l’administració. Perquè la realitat de la qüestió és que qui ha restaurat l’espai ara per ara han estat els ramaders; aquests cuiden i mantenen el lloc, netegen el sotabosc, desbrossen i dallen els camps que després serveixen de tallafocs o d’aliment per al bestiar. 

Els pagesos pensen que tota reintroducció s’ha de fer d’acord amb la capacitat del medi de mantenir els animals introduïts de nou sense que perjudiquin els ramats. En el cas de l’os, no ha complert tots els requisits, ja que aquest animal s’ha fet incompatible amb la ramaderia. Quan encara, segons dades, la lluita segueix pels atacs continuats, cal abans fer un estudi del territori, tal com assenyalen els experts, amb una articulació de mesures preventives per a tots els sectors i també preveient compensacions efectives pels danys que puguin causar aquests animals. Amb tot, no queda clar si quan un os o llop ataca un ramat, la carn de la pobra bèstia no en queda afectada. Aquí als animalistes no se’ls veu per enlloc, i en canvi hi ha molt a dir i a fer.

Joan Guitart, coordinador territorial de les Comarques de Muntanya, d’Unió de Pagesos, manifestava, al diari digital Directe el 13 de juny de 2019, que per a la ramaderia d’alta muntanya, la presència d’espècies de fauna salvatge i l’augment de les seves poblacions durant els últims anys ha comportat un seguit de danys i de conseqüències nefastes que no es poden veure compensades amb indemnitzacions per cada animal que mata un voltor o un os. Aquesta opinió és generalitzada majoritàriament entre la pagesia amb ramats.

El que passa és que el paisatge ha canviat i també les formes de vida i el poblament. I no es pot comparar un passat on aquests animals la campaven lliurement, amb la situació d’avui. Caldrà analitzar-ho.