Encara que alguns diguin el contrari, l’escalfament global és ben clar que afecta a tot el món. Ara fa menys fred que antany, i no gaire antany, ja que les persones grans recordem els freds que feia el primer mig segle XX, atès que l’escalfament començà a notar-se després que esclatessin les bombes termonuclears al planeta i s’agreugés al llançar a l’atmosfera gasos de tota mena de combustió.

Al segle XX, aquest aire fred que vàrem patir amb més intensitat, i que suposadament també haurien patit les generacions de segles anteriors, durava pràcticament de novembre a juny: de Tots Sants a Sant Joan. Hom recorda a les nostres comarques haver anat al cementiri per Tots Sants abrigats amb pellissa, abric o jupa, a més de bufandes i tapaboques, i als vailets els canviaven el pantalons curts pels llargs, mentre que les dones es posaven les faldilles gruixudes en comptes de les fines de l’estiu, peces que no ens trèiem del damunt fins a arribar al mes de juny. Ja ho diu aquella dita: “Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo.” Llavors, en no tenir el Mauri, ni el Molina, la ciutadania s’havia d’espavilar acudint als “homes del temps” de l’època, aquells vells pagesos que, guiats per la intuïció i l’experiència, sabien el temps a venir només mirant els núvols, “especialment els que treien el cap per Sant Joan”. Aleshores s’escoltaven sentències com aquestes: “Aquells núvols fan mala cara: portaran tiripel”, o “només veient la cara d’aquells núvols de darrere Sant Joan sé que plourà”. No sempre l’encertaven (com ara), perquè en venir un cop de llevant bastava perquè s’emportés la predicció. 

Una altra predicció eren els mals dels ossos: “Quan aquest os de la cama em fa mal, no falla, dos dies després, fred o aigua.” Entre aquestes mancances corporals que servien per diagnosticar el temps servien també les de les ferides quirúrgiques ja curades i els ulls de poll.

Ben mirat no existia la predicció a llarg termini. L’únic indicador fiable a curt temps consistia cada matí a aixecar la persiana o obrir el porticó, i ja n’hi havia prou per saber si ens havíem d’abrigar més.

Dels predictors en tenim una anècdota ben sucosa. Resulta que un dia d’hivern, trobant-nos a la plaça de Rojals fent tertúlia amb el pastor Joan de cal Ros, comentàvem el bon temps que faria aquell dia veient el cel blau ben aclarit i una temperatura digna de la primavera. Només un insignificant nuvolet es veia allà a l’horitzó de Prades. “Oh, no us fieu d’aquell núvol”, va objectar, “a la tarda nevarà”. Ho digué seriosament, observació que ens mogué a la hilaritat a tots els que l’envoltàvem. Bé, no havia passat de les cinc de la tarda quan una copiosa nevada encoixinà tot el camp després d’haver-se ennuvolat el cel en un tres i no res.

En aquells dies, els dolls i rajolins d’aigua que brollaven de les fonts o de les basses quedava gelats; candeles de gel arreu penjant de les teulades, de les fonts, dels abeuradors, les basses i els aljubs. Aleshores per buscar l’aigua s’havia de trencar 1a capa de gel. En ocasions era tan doble que permetia a la canallota patinar per damunt del gel a la bassa del Casaca i la del Foraster, totes dues fetes unes pistes gelades. Aquestes glaçades formaven part de la normalitat hivernal. Les dones la patien amb els dolorosos penellons degut el contacte de les mans amb l’aigua freda, i els homes a les orelles al portar-les al descobert. No expliquem res més que no hagin vist les persones grans de la nostra generació.

Les prediccions del temps les iniciaren tímidament alguns professionals que malgrat tot no s’aventuraven a donar dictàmens amb gaire fermesa. Alguns recordaran que a la tele “els homes del temps” citaven els barcos Kilo, destacats a l’hemisferi nord del planeta, els quals predeien l’arribada del fred siberià.

Durant l’hivern, a les nostres contrades era freqüent veure temperatures de 10º sota zero durant els mesos de gener i febrer. Recordem aquell any que vàrem plantar l’avet de fulla platejada a la parada de Rojals després d’haver-lo tingut a la reconfortant caloreta de la calefacció casolana durant les festes nadalenques, i el vàrem plantar en un clot fondo. Tot i que l’amo del viver ens havia pronosticat que no viuria, l’endemà del dia de Reis, el dia 7 de gener de 1972, el termòmetre es desplomà a Rojals per sota dels 14º sota zero. Malgrat tot, el miracle de la natura es produí, ja que l’arbre, cinquanta anys després, encara és viu i esplendorós.

I de la nevada de l’any 1944, què n’hem de dir? Era el 24 de febrer, dia de Sant Maties, en aquella època la festa major petita de Montblanc, quan tots els pronòstics eren que ja no nevaria, aquell any, i en aixecar-nos al matí veiérem esglaiats com dos metres de neu cobrien Montblanc i la Conca. A la Vila Ducal la cobria des el tossal de Sant Jordi a l’ermita de Sant Joan.

Havia nevat ininterrompudament i de manera copiosa tota aquella nit. La vila quedà uns quants dies col·lapsada, els veïns havent de fer pas pels carrers a cop de pala per acudir a les obligacions.

  Les escoles quedaren tancades alguns dies, les cases sense corrent elèctric i sense ajut exterior. Al carrer Major de la vila es feu una pila de neu al centre al netejar els veïns les voreres de cada banda i tirar la neu al mig del carrer, que acabà en “muntanya”, la qual no permetria que la gent d’una banda del carrer veiés els de l’alta vorera, panorama, a la fi, que va durar fins avançat el mes d’abril. També s’havien de vetllar els terrats i taulades velles perquè no cedissin amb el pes de la neu, al no estar preparades les cases per a tant de pes; per desgràcia, com va passar amb la pedra d’un balcó que es va desprendre i va matar el desafortunat compatrici de cognom Avià. D’aquells dies, els veïns que tenien màquines de fotografiar, que per cert eren pocs, en tragueren mostres que avui dia encara ens fan de testimonis D’aquesta nevada n’ha deixat referència l’autor d’aquest article en el llibre Ràfegues muntanyenques, a l’episodi “Els Cogullons”.

Un altre combat era vèncer el fred dins les llars, cosa que als ciutadans actuals els semblarà rar al gaudir de calefacció central. Aquells dies, a part de l’ajuntament, que era l’únic edifici que en disposava, la resta de cases havia de combatre el fred mitjançant estufes, brasers, focs de llenya, o abrigant-se més del compta, que feia bufar els dits amb l’alè. Curiós el fet que a l’habitació de les cases on hi havia l’estufa s’hi estava bé però la resta quedava tan fred quasi com al carrer. Així s’explica que a 
les cases benestants hi figuressin les denominades alcoves, o sigui, l’habitació “posada” dins d’una altra habitació, protegida a més per un tancat de vidrieres i un sostre baix per guardar la temperatura als seus ocupants a la nit.

També en poden parlar els estudiosos de l’arquitectura urbana. Als masos de muntanya s’hi veuen en tots ells finestrons només per treure-hi el nas i mirar qui passava pel carrer o contestar al veí que trucava a la porta. En definitiva, que el fred d’antany era més fred que l’actual (no és una banalitat). I si no ho veuen clar, només cal anar a una hemeroteca i consultar les revistes de l’època, com la revista  Montblanch, on el metòdic Josep Jàvega anava anotant ara fa mes de mig segle les variants del temps, i aquest fred fins i tot va permetre a l’època de Franco fer xufles com aquella de La Codorniz: “En España, procedente del norte reina un frío general...”.