Vaig rebre amb alegria l’acord a què havien arribat els partits polítics sobre la pregunta i la data del dret a decidir. Per fi es resolia un dubte que portava camí de fer-ho anar tot en orris. L’anunci demanava per ell mateix una solemnitat que el president Mas i la resta de partits varen voler materialitzar en una aparició conjunta al palau de la Generalitat. Però no ens havíem encara refet de la sorpresa que, quasi immediatament i amb una contundència inusitada, el president del govern proclamava, de manera que no deixava lloc per al dubte, que la consulta no es duria a terme. De manera semblant, s’expressaven diversos ministres del govern i el mateix cap de l’oposició.

Sens dubte, per a ells ha estat la fi d’una falsa il·lusió. Els catalans hem perdut tantes ocasions favorables al país per discussions de capelleta, que estaven convençuts que ara passaria el mateix: una flamarada, un foc d’encenalls o, com els agrada dir, un “suflé” que es fondrà per ell mateix. De fet, entre molts catalans ja s’anava estenent el temor que això passés i tot es complicaria extremadament. En canvi, no ha estat així.

Seria interessant, però, saber quines accions tenen pensades des de Madrid per evitar allò que als ulls dels catalans és inevitable. Com pensen aturar el procés? El mateix president Mas ha dit que no veia amb preocupació la suspensió de l’autonomia o que ell mateix fos tancat a la presó. Per això mateix m’agradaria saber quins mecanismes pensa utilitzar el govern espanyol per impedir la consulta. Crec que aquí hi entra tot: des de l’ús de la força (poc probable, però ja hi ha qui ho demana), el descrèdit dels dirigents polítics, les amenaces apocalíptiques de ser condemnats a la pobresa (encara més?)... Segur que hi ha ments maquiavèl·liques que hi estan pensant i tenen molts mitjans per posar pals a rodes. Però no ho aturaran. “El pueblo unido jamás será vencido”, deien en altres temps. I continua essent una veritat inqüestionable.

Hi ha actituds de tots colors, com en una mena d’arc de Sant Martí. Al verd que dóna via lliure i no té aturador, s’hi ha oposat rotundament el govern de Madrid amb un vermell-foc contundent, que vol aturar de cop un vehicle que ja ha emprès la marxa. Mentrestant, encara hi ha qui vol fer brillar el taronja tot reivindicant unes vies de compromís que són només una intermitència i en realitat no porten enlloc.

Diuen que el groc és un color prohibit en els espectacles perquè porta mala sort i deu ser aquesta la causa del ridícul que estan fent aquells que proclamen encara que tot això no és més que una provocació d’Artur Mas i els seus aliats sense altra finalitat que ensorrar Espanya, dividir els catalans i enfrontar-los a l’Estat. Realment demostren no haver entès res. I és que darrere l’opció triada hi ha el blau cel de tot un poble que vol assolir cotes de llibertat mai somniades i vol posar fi d’una vegada per totes al malson de tres segles de maltractes per obrir nous horitzons de benestar. Tenim al davant també la immensitat d’un mar de color blau indi, en el qual totes les vies són possibles i es poden recórrer lliurement en totes direccions.

No hi ha mancat, però, tampoc el morat de la Conferència episcopal espanyola prenent partit com tantes altres vegades a favor del poder i contra la voluntat d’un poble que ja no combrega amb rodes de molí. L’arc de Sant Martí s’ha completat. Però per damunt de tot brilla el sol després dels núvols de tempesta.