Senyores i senyors, si Déu vol, d’aquí a pocs dies marxaré uns dies de vacances, ja que a part de ser bo per a l’esperit i per a la salut, he de confessar que un servidor de vostès, les necessita, com suposo que tanta i tanta gent que no veu l’hora que la Setmana Santa arribi, per no parlar de l’estiu.

Malauradament, jo soc dels qui no espera que arribi l’estiu, ja que en aquesta època les meves nits són menys tranquil·les pel soroll dels ventiladors (d’un servidor ja deuen saber que no aguanta la calor), em falta el meu estimat edredó, que sempre fa molta companyia i un se sent molt abrigallat, i a que no endevinen què passa a l’estiu? Doncs que a un servidor, mosques, i sobretot mosquits, li comencen a fer la vida impossible; fins al punt que de vegades sembla que tingui tics estranys d’aquells de naixement, de tant que moc un braç per rascar-me d’una picada en qualsevol lloc. A banda, la suor que genera l’estiu, què volen que els digui.

I ves per on, com que soc més de la tebior que no pas de l’escalfor i menys l’extrema, marxo uns dies ara que, de fet, no és ni carn ni peix des del punt de vista meteorològic.

A banda, ja fa dies que sembla que la primavera vulgui, impacient, trucar a les nostres portes, amb el permís del vent emprenyador que tant ens ha castigat aquesta mateixa setmana. I com que tot plegat acaba sent com el Dia de la Marmota, aquella tan repetida pel·lícula, quan la primavera arribi començarem tots, amb permís del coronavirus, a parlar de les al·lèrgies i, és clar, els mosquits femella sortiran com boges a buscar les primeres víctimes a qui picar.