Segons evidència arqueològica, els amulets van ser molt comuns en les antigues cultures d’Orient. Els amulets són penjants o altra classe d’objectes màgics usats per la gent per protegir-se de les energies negatives, de lesions i també per atreure la bona sort. 

Els amulets arriben a ser molt populars en els nostres dies. Un d’aquests, que s’usa en penjolls, braçalets o tatuatges, és la “mà de Hamsa” o la “mà de Fátima”.

Hamsa en àrab significa ‘cinc’. Apareix des les antigues civilitzacions. Sembla ser que és una evocació de l’expressió coneguda com “la mà de Déu”,1 molt present en les iconografies jueva i àrab, ja que apareix en alguna mesquites i sinagogues. Alguns autors fins i tot les han vist en cultures anteriors. Existeixen, doncs, afinitats entre l’amulet islàmic i la mà de Déu pròpia de les cultures occidentals. 

El hamsa o mà de Fàtima és el símbol format per una mà amb cinc dits, que té el dit cor just al centre i pegats a ell hi ha el dit índex i l’anular. Als costats d’aquest símbol es troben dos dits polzes, també de la mateix grandària els dos i amb una inclinació cap a la part exterior.

  Envers aquest símbol, encara que no provingui de l’islam i que en l’Alcorà l’ús de la superstició estigui prohibit, aquesta religió sol establir una relació entre els cinc dits de la mà de Fàtima i els cinc pilars de l’islam, i els jueus fan el mateix amb el Pentateuc, els cinc llibres de la Torà.

Aquest símbol diuen que té més d’un significat, segons com se situï la mà, cap amunt o cap avall: cap amunt indica força, poder i benedicció, i també s’usa contra el mal d’ull i per protegir la persona que el porta. Cap avall se sol utilitzar com el conegut “ull de Déu” , que sol ser blau i atreu la sort, la paciència i l’amor, per això la denominen també “la mà de la sort”. El títol que té “de Fàtima” prové de Fàtima az-Zahrà, que en àrab vol dir ‘la lluminosa’. Aquesta persona era filla de Mahoma, el profeta. La llegenda conta que mentre Fàtima li preparava el sopar al seu marit Alí, cosí germà del profeta, ell va portar a casa seva una concubina. Va ser tal el dolor al cor que la dona va sofrir que no va ser capaç de percebre el seu dolor físic al tallar-se la mà i cremar-la al foc dels fogons. Alí es va adonar del seu error i des d’aquell fatal tràngol es va consagrar totalment a Fàtima. 

Per a les joves pertanyents als corrents religiosos islàmics, el tenir algun amulet d’aquest tipus els ajuda a tenir paciència, pau, fortuna i riquesa. Aquest símbol sol usar-se comunament, a més, per allunyar totes aquelles coses negatives que es poden trobar en el teu entorn, ja que posseeix al centre de la mà l’ull de Déu, que ajuda a buidar els camins de tot mal. Per a ells, hamsa és una expressió equivalent al fet que Déu et vegi et beneeixi i protegeixi. 

A l’Índia, que va ser envaïda pels musulmans durant segles, se’n diu “mà Humsa”. En les societats contemporànies, el hamsa s’usa com un record folklòric o souvenir de viatge adquirit per turistes de diferents credos monoteistes. Algunes organitzacions que treballen per a finalitats culturals i benèfiques d’Orient l’han adoptat com a símbol per les similituds culturals entre musulmans i jueus. 

A part de ser una superstició, cal considerar que totes les religions estimen que confiar en els amulets és deixar de confiar en la provisió de Déu, per tant no deixa de ser un inconvenient per viure bé.

  1. En art, la representació de la mà de Déu és una forma usada per les religions monoteistes, inicialment pel judaisme, per mostrar la intervenció divina. El seu origen s’explica en el fet que en l’Antic Testament hi ha una prohibició expressa de representar Déu. Així, una imatge d’una mà que baixa del cel i apareix sola (sense cos), per a aquella religió serveix per mostrar una intervenció divina. En l’àmbit cristià la mà dreta de Déu (Dextera Domini en llatí) indica protecció divina. La mà de Déu 
apareix en el famós quadre de Miquel Àngel La creació d’Adam.