Acostumo aixecar-me al matí a una hora prudencial aquests dies de confinament, davant d’una pandèmia de coronavirus que ens vol desolar, i tot seguit em poso a escriure: Mots per a un confinament. El tema que tractaré serà distès, tranquil, sense maldecaps; estic parlant de la devesa, en castellà -llengua veïna- seria:“dehesa”.

Se’ns diu que les deveses sorgiren ja en plena edat mitjana, fruit dels béns comunals, com una forma d’assegurar a una població el subministrament de la llenya, fusta  per a fer carbó, pasturatge i caça per a ús domèstic. David Alcarra en el seu llibre: “El comú català (2015)”, ens parla també dels bovalars o boalars, indrets semblants del que estem parlant, però més petits.

Un nom que ens arriba amb notabilitat és la Devesa de Girona, situada entre el Ter, l’Onyar i el Güell, avui convertida en un parc urbà. I que amb  línies generals n’explico algunes  referències. Direm que és un parc considerat bé cultural d’interès nacional i un dels més grans de tot Catalunya. Amb una extensió de quaranta hectàrees i amb dos mil cinc-cents plàtans híbrids, amb seixanta metres d’alçada, que foren plantats vers l’any  1850. Nou hectàrees han estat destinades a passeig. També hi ha algun edifici per us públic. Un rierol situat a un costat, amb diferents espècies vegetals, convida a fer-hi un curta caminada sense presses...

Vers els anys setanta es comença a agafar consciència de la millora del lloc. Posteriorment, i ja el 1976 amb el lema “Salvem la Devesa”, portada a terme per Enric Ensesa i l’Assemblea Democràtica d’Artistes, patrocinada pels col·legis professionals de la província... Més endavant serien els ajuntaments democràtics qui endegarien un pla de recuperació de l’indret en ferm per fires i festes i activitats culturals... De fet, en l’actualitat continua sent lloc de reivindicacions per mantenir-ne el seu estat natural, lluny de qualsevol mena d’edificació.

Les primeres dades les trobem ja en el segle XV, amb la reina Maria  (1401-1458) muller del rei Alfons V el Magnànim (1396-1458); ambdós, en diferents moments, fan una donació a la ciutat d’uns terrenys sorrencs prop del Ter. Ferran el Catòlic (1452-1516), acabaria cedint tots els terrenys de la reialesa per aquest emplaçament.

S’havia concebut aquest indret com a barrera per aturar les inundacions del riu Ter... Ja en el segle XVIII se’n torna a tenir notícies, per una tala per defenses militars. Posteriorment sent farien més...

El prestigiós escriptor gironí Narcís-Jordi Aragó (1932-2016), vers l’any 1980, va publicar una monografia: “La Devesa, paradís perdut”. Manllevant-ne una frase ens diu: “Per a qualsevol gironí, la Devesa és el grandiós escenari d’una vida. Un món complex, inquietant, i un tema que afecta tothom, perquè el parc -encara que no ho sembli- és de tots“.

Josep Pla (1897-1981), ─reconegut periodista i escriptor─ a l’any 1978, ─a dos anys de la mort del dictador i en ple inici de la Transició Democràtica─, feu amb el distingit fotògraf Francesc Català Roca (1922-1998), una “Guia de Catalunya”, un volum d’itineraris comarcals i de les seves principals ciutats. En parlar de la Devesa de Girona, en un fragment escollit,  diu: “La visita s’hauria d’acabar a la Devesa, aquesta immensa plantació de plàtans, geomètrica i civilitzada, que flanqueja Girona entre el Ter i el Güell...”.

Llocs on surt aquest terme, i no massa lluny  de Girona, serien  les “Deveses de Salt”, uns espais naturals a prop del riu Ter. O bé el santuari de la Mare de Déu de la Devesa (Garrotxa), situat en la serra de sant Julià del Mont; és un edifici d’estructura romànica, que fou modificat durant el s. XV. 

Les visites escolars al conjunt monumental de Girona sempre han estat al parc de la Devesa, l’espai més valorat per anar dinar, després d’un matí pedagògic d’explicacions culturals. I a la vegada també servia segons les edats per esbargir-se, córrer, saltironejar o passejar i descansar... per entremig de la majestuosa arbreda.