Se’ns presenta un any interessant en molts aspectes i penso que en veurem de tots colors. Especialment per l’evolució de la crisi i, naturalment, per la convocatòria de la consulta. Els ha costat prou als polítics espanyols, però finalment s’han adonat que no era un foc d’encenalls ni una conseqüència eixelebrada del president Mas i els nacionalistes catalans. Quan han vist que anava de veritat, han posat les bateries en posició d’atac des de tots els flancs: des dels que demanen l’ofegament econòmic de Catalunya (encara més?), la suspensió de l’autonomia, l’empresonament de Mas... El mateix rei, de forma velada (perquè ell utilitza circumloquis per no dir les coses pel seu nom), ha manifestat la seva preocupació i ha insinuat la possibilitat d’una reforma de la Constitució.

Però fins ara crec que estan errant el tret. M’han fet gràcia —deixeu-m’ho dir—  les declaracions  del ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz afirmant que a Catalunya moltes llars no havien pogut celebrar el dia de Nadal en família per no provocar enfrontaments a causa de la diversitat de posicions en relació amb la consulta.

¿Em podria dir, senyor ministre, quantes llars catalanes coneix en aquestes condicions? ¿Em podria dir d’on ha tret aquesta informació? Jo no conec cap cas. Esclar que —com vostè, suposo— no he anat casa per casa a copsar l’ambient ni he fet cap enquesta per telèfon sobre el tema. M’ha fet pensar en un professor de quan jo era estudiant, que per realçar les festes de Nadal ens va explicar que coneixia una família de Tarragona, poc abans de la guerra civil, en la qual un dels fills era militant actiu de Falange Española i l’altre estava afiliat a la CNT. Però el dia de Nadal es reunien tots al voltant de la taula sense problemes. Sense anar tan lluny, puc dir que a casa nostra mateix a la celebració hi eren representades totes les tendències, des de l’activisme més positiu per la independència, l’abstenció i, fins i tot, una clara oposició. Però això no va ser problema perquè  l’afecte que ens uneix deixés aparcades totes les diferències.

L’altra notícia que m’ha sorprès —perquè també en aquest cas crec que erren el tret— ha estat la consigna del PP perquè els ajuntaments que governa no donin les dades del cens per poder celebrar la consulta. Creuen que així podran aturar-la? L’única cosa que aconseguiran serà posar encara més en evidència la seva voluntat d’anar contra el que desitja el poble de Catalunya, que en un 80 per cent és favorable a celebrar la consulta. El sí o el no ja és un altre tema, però negar el dret a decidir és anar directament contra la democràcia.

És evident que els fa por. Si no fos així, el ministre d’Exteriors no hauria enviat cartes als governs d’Europa demanant la seva oposició al projecte de celebració d’una consulta. Veurem els resultats, però sembla que fins i tot els països que no són partidaris de la independència no entenen l’oposició del govern espanyol a permetre que el poble s’expressi lliurement. Jo crec que precisament la independència ens vindrà per dos camins: la nostra tossuderia —haurem de resistir molt embats— i la pressió d’Europa sobre el govern espanyol perquè deixi exercir el dret més important de qualsevol país democràtic: votar. Però a Espanya —per regla general— no ho entenen així. És una mostra del nivell democràtic de l’estat veí, fet de veritats absolutes, lleis intocables i que en definitiva es comporta igual que una dictadura. Potser els resultats els faran pensar que, almenys aquesta vegada, s’han equivocat.

Sí, en veurem de crespes i de tots colors... Es presenta un any interessant.