Aquests dies de confinament ens han ofert la possibilitat de dedicar temps a la lectura. Així, si enguany no hem pogut gaudir in situ dels actes litúrgics de la Setmana Santa -per bé que amb bon criteri van ser retransmesos en directe-, ni de les intenses jornades de la Setmana Medieval montblanquina, amb carrers engalanats, tavernes a les places i cavallers, nobles, banderes, dúcties, faranduleres i joglars per tot arreu, les tardes casolanes i els caps de setmana de sofà, taula, plantes i terrassa, ens han permès aprendre i endinsar-nos al nostre passat més recent.

Si no podíem ser físicament a Montblanc, sí que podíem conèixer-ne detalls que, com a mínim per a mi, han resultat del tot nous. Em refereixo, és clar, a les darreres investigacions històriques que està duent a terme l’enginyer i escriptor Eduard Contijoch al voltant de Jesús Hernández (1867-1941), l’exalcalde de la vila ducal durant la dictadura de Primo de Rivera i durant els primers mesos del franquisme.

Les conclusions d’aquest retrat biogràfic “en blanc i negre” són les que Eduard Contijoch va  sintetitzar el passat 23 de febrer en una concorreguda presentació a la sala d’actes del Museu Comarcal de la Conca de Barberà, unes setmanes abans del confinament.

 Tot i que no vam poder-hi assistir -les agendes no sempre són fàcils de coordinar- sabem que va generar un debat interessant al públic, amb opinions i records familiars de diversos dels participants, fet que posava en evidència que aquest era “un alcalde no tan oblidat”, com podia semblar d’un inici, per la falta de documentació pública o la manca d’anàlisis històriques existents sobre la qüestió, a excepció, és clar, de l’informe específic que es va redactar l’any 1995 per valorar si calia -o no- dedicar-li un carrer al municipi. 

Uns dies després de l’acte del febrer, Contijoch va publicar un extracte de la seva recerca, a doble pàgina, en aquest mateix setmanari, que ens va ajudar a comprendre les diverses dimensions del personatge.   Sabem que l’origen de tot plegat prové d’ “El quiosc de Sant Francesc”, novel·la que Eduard Contijoch té al tinter, que havia de sortir publicada aquest mes d’abril, però que amb el context general s’ha ajornat unes setmanes i, així, veurà a la llum properament, quan s’hagi normalitzat la situació.

 Ambientada al Montblanc del temps de la Segona República, l’escriptor d’El Convent (2014) i La fàbrica (2017) desitjava de cara a la nova novel·la conèixer de més a prop el Montblanc d’aquells anys i, entre els esdeveniments i els noms del període, n’hi havia un, l’esmentat Hernández, que fins ara mai havia estimulat la recerca local, tot i que marcaria no només la vida de molts convilatans, sinó també l’urbanisme del municipi, amb les reformes de la plaça de Sant Francesc del moment.

De cara a ambientar la novel·la d’”El quiosc de Sant Francesc”, Contijoch, s’hauria pogut limitar a llegir algunes línies del personatge, per saber de quin peu calçava, però el seu anàlisi sobre Jesús Hernández va molt més enllà d’això. No s’hi ha posat per poc. El que podia ser un personatge més, acaba prenent forma pròpia i la vocació d’investigació i recerca, de conèixer el per què de les coses, fa la seva feina: Eduard Contijoch ha consultat fulls de serveis de l’Arxiu General Militar de Segòvia, partides baptismals de l’Arxiu Diocesà de Salamanca, a més del propi padró montblanquí, actes de l’Ajuntament d’abans de la Guerra, i referències d’hemeroteca: d’Aires de la Conca a l’Escut, de La Conca de Barbará a La Nova Conca -la dels anys vint-, així com bibliografia sobre el període.

Les preguntes que queden al tinter són diverses, però sorgeixen també dues constatacions bàsiques: la primera, que encara hi ha molts àmbits del segle XX montblanquí que cal anar estudiant (per no parlar de períodes anteriors) i que gràcies a recerques com aquesta poden anar avançant; i la segona, que vuitanta anys després, temàtiques que semblaven ja passades, o personatges presumptament oblidats, poden generar encara debat i opinió i la gent en té una posició fixada, a favor o en contra segons el cas, a partir sobretot dels records familiars de cadascú.

La història de Montblanc està plena d’històries i, així, i de cara a contribuir a l’aprofundiment del nostre propi passat, crec que seria interessant poder donar forma a l’estudi sencer. Sé que ell ja hi està treballant, per bé que no deixa d’ampliar-lo amb nous testimonis. El fet és que arran de la presentació del febrer i la difusió als mitjans que va tenir, s’han posat en contacte amb Contijoch descendents directes del personatges que, fins aleshores, a ell li havia estat impossible de contactar. De ben segur que enriquiran l’estudi.

Molts encerts i bona recerca, Eduard!