En Juli Warbur Wirbor al que tothom coneixia per WW, per allò d’ignorar ni saber pronunciar els cognoms estrangers era un individu repel·lent  per a no dir eixelebrat i neuròtic. Es va casar el seu dia amb la Nora Kika, d’origen hawaià de part de pare i l’anglès ja esmentat de la mare, pertanyia a una família més pobra que les rates, tant que fins i tot s’amagava el hawaià Kika per alló de no la confonguessin amb una quiqua, i degut la seva baixa estatura, amb una quiqueta, així que per exonerar-se d’aquests inconvenients acabà per  signar Nora K. Wirbor

Malgrat tot, Nora era al revés de la medalla del Warbur. Ella era una noia dolça, agradable, maqueta, encara que no atraient. Seria per la virtut de lo de “maqueta” que el WW. en un rampell furiós li va demanar  cert dia ja oblidat, que es casés amb ell, cosa que ella accedí, tant pel pamet de cara d’ell, que veritat en aquells llunyans dies brillava com també com la seva situació econòmica, que si bé no tenia bitllets, sí en canvi disposava d’una  herència d’un edifici de quatre plantes amb cinc pisos cada un, es a dir un total de 20 pisos espaiosos.

Tot hauria anat bé si WW. hagués estat una persona normal però com era eixelebrat i neuròtic, que és com dir llunàtic i ximple,  aviat es va cansar d’ella fins a l’extrem de tractar-la amb violència; pitjor encara, amb ferocitat; pitjor encara, amb sanya i molt pitjor encara,  amb vesània. Finalment la va atonyinar de mal manera  fet que feu que la Nora decidís fer la que va fer, que no hauria fet mai d’haver  tingut un marit normal, es a dir, demanar el divorci, i com ara  el tràmit de demanar el divorci és tan fàcil d’obtenir-lo, l’aconseguí en hores. Aquesta acció WW la va considerar tan fora de to, que impel·lit per la ràbia la va apunyalar amb un ganivet de cuina, però  en ser molt escaramussat no va passar de tres centímetres i per tant sense arribar-li ni de bon tros al cor.

Nora amb la ferida lacerant va córrer a la policia  per fer-li  una denuncia com cal.  El policia, al veure sang al pit  de la noia la va passar al jutge i el jutge veient-ho un execrable acte de violència de gènere va decretar dues coses:  La primera que el homicida no podia apropar-se a menys d’1 quilòmetre de Nora, i la segona, per la seva  qualitat de “ex marit ” decretava la partició de bens, o sigui que el marit li havia de donar 10 pisos dels vint que tenia en propietat.

El marit  rabiós va pensar “ahí me les den todas”, i “que esperi la marimorena si pensa que li  donaré la meitat de la meva fortuna, doncs va apanyada...”

En aquestes hauria quedat la cosa de no ser que un de la colla de correries del WW  li va recordar que la Nora, (ja la seva ex-esposa)  tenia dos germans, tres cosins i nou amics d’aquells que anaven amb la navalla a la faixa, dos d’ells, a més,  amb un ull tapat amb un emplastre negre per allò de ser  bornis i,  que  el primer dels  bornis era germà de Nora i l’altre un amic del cosí de Nora... També sembla que cinc d’ells pertanyien a una “mara”  centreamericana i aquelles  que no anaven amb “chiquillas”  alhora de fer  anar els punyals i els revòlvers.

Warbur el va intranquil·litzar la manifestació del amic i més quan rebré la visita del germà borni de la Nora acompanyat d’un tipus amb cara  dels de la Sierra Morena,  veient-se-li a la llegua que era un “marero” dels ferms,  pel bony que se li veia sota el xandall.

No s’ho va pensar ni un moment Warbur:  ‒Mañana iré al Notario para hacer la donación a la Nora de los 10 pisos-, els va assegurar. ‒Vale, tienen que ser los 20. Vendremos  al dia siguiente para ver el documento-, li correspongué el borni  fent una ganyota amb la boca i també l’assentiment del “marero” 

“Me les hauré de pensar totes” . Warbur  es pasà la nit conjeturant  com ho hauria de fer per burlar aquella màfia.

“Jo ho tinc”. “com aqueixa gent son ignorants, tant sols veient uns papers oficials segellats i firmats per un notari quedaran conformats;  faré dos testaments!;  el primer  fent donació a la Nora dels pisos i,  el segon desfent les intencions del primer.

Dit i fet, es va posar en contacte el dia 20 de juliol amb la Notaria “Julia del Pardo”, que ell coneixia, demanant dia y hora per fer una donació. Doña Julia, de moment li donà hora per cinc dies més tard, fet que ell per temor a que la banda familiar de Nora l’extorsionés demanà   avançar la cita el més aviat possible , al.legant l’excusa “que el dia 23 a les 6 del mati havia que agafar un avió per fer negocis al Zambeze”.

Tot i que la notària li va estranyar la classe de negocis  que podia fer en un riu africà, acabà pensant que  s’hauria equivocat  confonen Zambeze per Zimbaue , o potser,  seria que els havia de fer en qualsevol dels països que recorre aquell riu: El Congo,  Malawi,  Moçambic,  Zàmbia,   Zimbaue,  Angola,  Botswana, Tanzània i  Namíbia;  llavors  li avançà la cita al dia 22 a les 10 del matí. Acudí puntual , i apa!, “ja li havia donat els pisos a la Nora” 

Feliç amb  la idea “de fotre” a la seva dona, feu dues coses: celebra-ho amb un parell d’ampolles de wisqui i buscar altra notaria per desfer la donació. La borratxera li nebulà el cap de tal manera que es feu un garbuix  no recordant el dia que li havien donat a la primera quan la segona  el cità al  dia 21 a les 7 de la tarda. Acudí puntual, i “apa!, ja havia donat pel sac a la Nora”

El primer testament l’entregà al borni germà de la Nora, que l’acceptà complagut a l’observar una signatura acompanyada d’un rubrica allargassada i ben florida  i un segellat rodó amb un gràfic que no aclarí, però que havia de ser  del tot oficial

Warbur respirà tranquil quan l’altre marxà satisfet, pensant que ja havia fotut aquell  ignorant.

Però ell si que quedava ignorant de dues coses que  hauria hagut de prevenir-les. La primera la seva immediata mort, doncs un dels mareros  amb ànims que no fes cap trampa,  el “despatxà” amb dues ganivetades ben donades. I la segona,  el fet  d’haver-li jugat al destí una mala passada no atribuïble a ningú  sinó al propi destí.

Quan la Nora va demanar al Registre Testamentari el testament  del mort li enviaren l’últim, com és de rigor:  el del dia 22,  que per ser l’últim era el vàlid. Amb aquest caprici, el destí, li digué a Warbur: “Qui la fa, la paga”, mentre a la Nora se li feu justícia encara que fos per una fortuït i inesperat cop de sort.