Cada vegada es fa més evident que un cop superat el tràngol sanitari del coronavirus, la crisi econòmica que seguirà serà catastròfica, sense precedents en la societat industrial. Es parla del final d’una era i el principi d’una altra, amb totes les incerteses que això comporta. Ningú dubta que la societat del futur serà ben diferent de la que hem conegut fins ara. Al meu entendre, hi ha dues possibilitats, que m’agradaria comentar.

En primer lloc, hi ha la creença per part d’un sector de la població que creu que cal frenar el consum basat en la globalització i controlar el capitalisme desbocat d’aquests darrers temps. S’han trepitjat moltes ratlles vermelles. L’escalfament del planeta és un fet incontestable, la contaminació a tots nivells, la producció de residus que van a parar directament a la natura, la desforestació dels boscos... Tots són conseqüència d’una forma de viure estressada, marcada pel guany immediat i sense tenir en compte les conseqüències a mitjà i llarg termini; una economia suïcida que pot ser “pa per a avui i fam per a demà”. Potser no cal anar a comprar els productes a l’altre extrem del món o fer les vacances als antípodes mentre hi ha tants productes i tants indrets propers que caldria afavorir.

  Però per altra banda, hi ha qui adverteix del contrari: la crisi del coronavirus pot comportar un increment encara més gran de les diferències socials. Els economistes preveuen una debacle que afectarà moltíssimes empreses, especialment les petites i mitjanes, que s’hauran de malvendre, tancar o ser absorbides per altres més grans. En conseqüència, la pèrdua de llocs de treball farà augmentar les taxes d’atur fins a nivells insospitats. En previsió de la catàstrofe tothom s’adreça als governs en demanda d’ajuts. Però la majoria de governs són de recursos limitats i han de recórrer a instàncies superiors i hauran de demanar crèdits a qui realment té els fons necessaris per iniciar una nova economia.

Qui té aquests recursos és la gran banca, els grans hòldings internacionals que controlen tant la producció com la informació. I aquests no treballen “gratis et per amore”, inverteixen només allà on poden aconseguir els màxims beneficis possibles. És a dir, la riquesa s’anirà concentrant (més encara!) en poques mans i es farà més gran la fossa de separació entre rics i pobres.

Com passa ja en molts països del tercer món, les classes socials poden ser només dues: els rics i els pobres. Segons aquest pronòstic, la situació pot arribar a ser dramàtica, i fer realitat la cèlebre frase “els rics seran més rics i els pobres cada cop més pobres”. 

Afegiu-hi encara el control de la informació per part de les grans empreses que irrompen en la nostra vida privada sense que ens n’adonem... D’això caldrà parlar-ne també.

No sé quina de les dues tendències predominarà en el futur. Confio i he cregut sempre en la força dels moviments populars, però també crec que les grans multinacionals de la producció i la informació no es quedaran de braços plegats si veuen perillar els seus interessos. En aquest cas, estaríem en mans d’una mena de dictadura amb capa democràtica que defensaria un liberalisme a ultrança. La pèrdua de llibertats i intimitat és un perill real.