Senyores i senyors, el confinament ha tingut coses, des del meu punt de vista, molt bones; i una d’elles ha estat el fet que els pobrets gossets n’han estat des del primer minut, els grans beneficiats. I és que tot i que jo, sigui feliç “pare” d’un gat de pes considerable, en això s’assembla a un servidor, també estic feliç si els pobres gossets estan feliços.

I dic tot això, perquè com comentava, des del minut zero, els gosses han sigut l’excusa perfecta perquè els seus amos poguèssin sortir al carrer tantes vegades com podien arribar a pensar, que la seva bestiola tenia necessitats o no; la qüestió que l’amo o la mestressa poguèssin sortir. I tot això, abans de que una quantitat inòspita d’esportistes, fins ara desconeguts, segrestèssin els carrers i les carreteres.

Els gossets han estat durant dies, els únics amos i senyors dels carrers, fos l’hora que fos; inclús més d’un, alguna vegada m’ha semblat que mirava amb malfiança i de reull el seu amo o mestressa, com qui vol dir, -una altra vegada m’has de treure al carrer?-.

Saben el pitjor de tot plegat, que aquests gossets ja es veuen a venir, que quan els seus amos i mestresses puguin sortir enmig de la ridícula nova normalitat, doncs es tornaran a quedar més del compte tancats a casa; es tornaran a quedar burdant als balcons i terrats, pensant, -encara no arriba a casa el meu amo/mestressa?-.

Els gats, en canvi, tan senyors ells, se’n en foten dels gossos, ja que ells han passat, tot i alguna que altra acusació de propagadors de no se què, la crisi del coronavirus, com passarien també la disputa d’un mundial de futbol o un atemptat llunyà. Tant els fot.