Frederic Mompou i Dencausse, va neixer a Barcelona el 16 d’abril de 1893. Fou el compositor famós per les seves obres per  a piano. La seva mare era d’ascendència francesa.  Els seus  pares tenien un negoci de fonaria de campanes a la pròpia ciutat. Ell va estudiar piano a les “Écoles Françaises” de Barcelona  i al Conservatori del Liceu  junt  amb el seu  germà  Josep que  més  tard  seria  un acreditat  pintor.

  A l’any 1909 escoltant a Gabriel Fauré  interpretant, va quedar tan impressionat que va decidir ser compositor fent  el seu primer recital públic a l’edat de 15 anys. Amb una recomanació del ja  famós  Enric Granados va anar a París a 1911 per estudiar piano al costat de prestigiosos mestres francesos. Aquest mateix any, va compondre la seva primera peça per a piano.

  El 1914 va tornar a Barcelona, fugint de la Primera Guerra Mundial. Va publicar llavors les seves primeres obres per a piano guiat per un ideal estètic clar: la màxima expressió amb els mínims mitjans. Va tornar a la capital francesa a l’any 1921 per fugir-hi  de nou el 1941 després de l’ocupació  nazi. Durant la seva segona estada a París, el crític Émile Vuillermoz va publicar un article elogiós sobre Mompou  fet que li donà una celebritat impensable i l’ocasió de relacionar-se amb els  principals compositors francesos de l’època. Des aleshores crea diverses obres per a piano i  la seva Simfonia Blau  que des de llavors i fins ara ha estat  la sintonia de la Cadena SER .De retorn a Espanya, va seguir component música per a piano i cançons En aquesta època va conèixer a la pianista Carmen Bravo i el 1957 van contreure matrimoni.  El 1964 va  arribar a compondre música sacra.

  Les primeres obres de Mompou que han perdurat són “lmpressions íntimes”, “Pessebres”,  “Scenes d’enfants” i Jeunes filles au jardin”. En la dècada dels quaranta va iniciar la seva col·lecció de Cançons i danses, iniciada en 1921, escrites gairebé totes sobre la temàtica tradicional catalana adaptant-les al seu peculiar món sonor. Els seus acords evoquen sovint el so de les campanes de bronze, record infantil de la fàbrica de campanes dels seus majors. El propi Mompou va afirmar: ”tota la meva música està impregnada de l’esperit català, però mai vaig utilitzar un sol tema de forma directa”. En 1959, Mompou va començar la seva obra mestra, “Música Callada”, (Càntic espiritual) inspirada en l’obra del místic Sant Joan de la Creu; una expressió del seu ideal estètic: «una música que sigui la veu del silenci, sense buits ni adorns”. Els versos “la música callada, la solitud sonora” van ser per a  Mompou el punt de partida per a l’expressió més alta de la seva música. El compositor Òscar Esplà , contemporani i amic de Mompou, destacaria que  la música de Mampou  és el “caminar cap a l’essència ... és a dir, els menyspreu del cos, del pes i  la dimensió”. No obstant, la seva música ha admès orquestracions d’altres autors i, ja en el segle XX, feu adaptacions fins i tot del  jazz.

  L’estil de Mompou era el d’una música relativament improvisada. La seva obra s’ha descrit com «delicada» i «íntima».  Segons les seves  modestes paraules, la «d’un home de poques paraules i un músic de poques notes». 

Un dels seus intèrprets el pianista rus Arkadi Volodos diu de la seva música: “quan vaig descobrir la seva Música callada, vaig entendre tota la seva filosofia, i els seus silencis. La vaig tocar a la Filharmonia de Berlín amb el públic en silenci absolut durant 20 minuts. Va ser impressionant” Mompou deia que el silenci és l’eternitat sonora, la seva música és pura  metafísica  Ell no volia innovar i malgrat això la seva música expressa alguna cosa diferent, és el silenci sonor. Ell ja ho deia: Jo no componc, descomponc ».

A l’abril de 2011 s’estrenà, al Teatre de Berlín  una versió teatralitzada del seu  àlbum  “Suburbis”.  Fou la promotora i creadora de l’espectacle inèdit que encara es  programa als teatres alemanys i catalans  L’any 1964 l’anomenaren membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i  també Premi Nacional de Música d’Espanya.

A l’any 1978 una hemorràgia cerebral el va obligar abandonar la composició i al  1980 li fou concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Morí a Barcelona el 30 de juny  de  1987, als noranta-quatre anys. L’any 2006 fou creada, per la vídua del compositor, la pianista Carme Bravo, la Fundació Frederic Mompou per a la difusió de l’obra del compositor, la qual a l’any 2008  va editar encara una quarantena de peces per a piano inèdites, dels anys 1911- 1920  i 1940.

A la Biblioteca de Catalunya es conserva el seu fons personal,  i una bona col.leccio de fotografies de la seva vida, algunes preses pel seu germà el pintor Mompou.  Ambdues versions es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya.