Ens ho va explicar un home de Capafonts el dilluns de Pasqua passat.

Era una cafeteria com n’hi havia moltes en aquella ciutat; res d’extraordinari. A la llinda de la porta hi havia penjada una campaneta que sonava a l’entrar al bar. Dins el local, un parament modern de taules i cadires  de potes de acer i fusta de teca. El taulell llarg de fusta, a l damunt  un gran i ample panell de vidre que deixava veure les variades tapes del dia, a base de platerets d’anxoves, fesols, popets, cargols, musclos al vapor, varietats de truites, i més.  Era un dia d’hivern i les portes del local romanien ajustades;  a l’entrar es veia també sobre el taulell una gran varietats d’entrepans.

En el moment d’acccdir  vaig tancar la porta cuidadosament no fos que el fred  mogués la ira dels tertulians. Em vaig apropar a la barra per esmorzar. L’home del bar, un tipus ben apeixit, llarg com un santpau, de cara seca i les cel·les poblades, anava vestit amb una armilla fosca i camisa blanca amb  les mànigues arromangades per damunt els colzes.  M’atengué. Vaig fer la comanda:  truita a la francesa sobre una llesca de pa sucat amb tomaca i una copa de vi. Ell passà la petició a viva veu a la cuina a través d’una finestreta que tenia rere l’armari del botellam.  En breus minuts em portaren l’encàrrec.

Com que tenia temps em  vaig cruspir l’esmorzar  amb tranquil·litat, mentre observava el que ocorria al llarg del taulell. Per estar més còmode  em vaig asseure en un tamboret a una punta de la barra, lluny de la cafetera per a no molestar als clients que venien abonar la consumició.

En aquetes, n’arribà un i li demanà al xiquismirris: −Un entrepà de calamars i altra “a la reserva”-. Aquell home va pagar i sortí ràpidament del local, desprès d’haver consumit un sol entrepà.

De moment no en vaig fer cas, vaig pensar que jo no havia entès massa ve la part final de la petició, ja que tot i haver-ne demanat dos li van deixar només un sobre el taulell.

Passats uns minuts arribaren una parella, ella ben bufona per cert i ell una mena d’aizcolari de 130 quilos de musculatura. Els dos demanaren un entrepà de pernil i altres dos “ per “la reserva”. S’assegueren a una taula i en acabar s’aixecaren, pagaren  i fugiren.

  Aquest tomb si que vaig escoltar la paraula  “reserva ”, deixam-me  encara més estranyat,  però vaig atribuir que el vocable “reserva” seria  un modisme local de conya,  ja que  aquest tomb vaig observar que als dos també els havien donat un sol entrepà.

En aquestes va arribar un velleta molt ben posadeta que en prou feines arribava a al taulell. Al tenir la veu aguda, no se’m va escapar  el que va demanar: −Una bosseta de caramels i un “entrepà reserva”.

L’atengué l’esquelètic encarregat de la barra. Vaig veure que li donava la bosseta però no  li donà cap entrepà. La dona va pagar i sortí del bar arrastrant els peus.

Jo cada vegada més estranyat, pensant que seria això dels  “entrepans reservats”?. I més encara sorprès quan va entrar un home que se li veia un coll de clergue demanant  un entrepà  reserva, el va pagar i,  sortí de l’establiment sense haver-se posat res a la boca.

I aquí no acaba la cosa. Més sorpresa quan a l’estona n’entrà un homenet amb tota l’aparença de ser un indigent. Anava vestit amb roba usada i la cara amb barbotade dies, no massa neta. Va demanar un “entrepà de resrva”,  se’l va cruspir i sortí del local sense pagar; dit així sense més i sense protesta ni impediment de part del cafeter.

Llavors vaig fer el propòsit de no sortir del local sense haver desentranyat que era un “entrepà reserva ”. Em vaig dirigir al del bar, tot i que la primera impressió m’havia semblat que era poc amic de la verborrea, per tant, el vaig  interpel·lar  amb cautela: −Em pot explicar que és això del “entrepà reserva”?.

Somrigué l’home:−No sou el primer vianant que m’ho pregunta.

Jo atent. Seguí ell:−Aquest es un poble molt solidari amb els  que tenen poca cosa i als pobres, per altra banda és també considerat en no ofendre a ningú, així que un grup d’Homes de Bé de la localitat van establir la manera de ajudar als depauperats sense que el propietari del bar hi perdés i, a la vegada, que ells no se sentissin  menyspreats de la pobresa. Llavors la cosa va d’aquesta manera: les persones de bona voluntat paguen un entrepà que no consumeixen i el  “deixen  a la reserva ” per els qui no el poden pagar,  deixant salvada la honra “de pobre”. Això sí,  no poden  exigir res, i la el.laboració del “reserva” queda a criteri del propietari del bar en el moment de fer el “bocadillet”.

−Es admirable aquest procedir; el lema podria ser “Ajuda i honra”−, el vaig dir , afegint:  −Sóc un passavolant  que queda tant admirat d’aquest poble que, sis plau: faci’m un “entrepà de reserva”. Ho feu. Jo en vaig pagar dos i sortí del bar més content que un “pesol”

El barman em correspongué amb altra floreta: −Proposaré als Homes de Bé que adoptin el lema que m’acaba de proposar vostè...