“Muntanyes pirinenques” és una cançó de muntanya, com molt bé ho diu el seu nom, que vers el mil nou-cents cinquanta-nou, amb deu anys, quan anava a l’Escola Parroquial de Santa Coloma, escola de minyons a Centelles, ─tot hi havent-hi censura─, el mestre, que era el meu pare, ens l’ensenyava a cantar.

  De llavors amb ara han passat una pila d’anys. I per allò que té internet, que pots cercar i de vegades trobar, vaig tenir el goig i la joia de poder veure-la i escoltar per “You Tube” pel cor d’homes de Cantaires del Pirineu de Tarbes, (França), anomenats “Chanteurs Pyrénees de Tarbes”. Tarbes o Tarba, se’ns diu que és una ciutat de la Regió històrica d’Occitània, que esdevé capital de l’actual departament dels Alts Pirineus, i capital de la província històrica de Bigòrra, que pertanyia a la Gascunya.

L’autor d’aquesta cançó fou Alfred Roland, (París 1797 – Grenoble 1874), un compositor francès que va fundar el conservatori de música de Banhèras de Bigòrra (departament dels Alts Pirineus) i dels “Chanteurs montagnards” (Cantaires muntanyesos). És autor de moltes cançons considerades clàssiques pel que fa al cant de muntanya pirinenca.

Aquest autor també hagué de resguardar-se d’una epidèmia de còlera que assolava París i, per aquest fet, es traslladà als Pirineus. Allí reuní diversos muntanyencs a qui va instruir en el cant coral, donant concerts per arreu d’Europa, amb cançons populars per a veus soles. De les moltes obres que escrigué ressalten les composicions que feu de manera expressa pels seus cors, de la qual sobresurt “Muntanyes Pirinenques”.

El cas és, que al sentir aquest cant, el vaig recordar, i també ho férem amb els meus germans i germanes, que també l’havien cantat, tot i que cap de nosaltres no recordava l’última estrofa. Vaig demanar a  un bon amic ─d’aquells que no se’n troben gaires─ i un gran coneixedor de cançons populars catalanes, algunes d’elles traduïdes del francès al català, o austríaques, alemanyes, poloneses, russes, basques castellanes, gallegues... que feien referència a la muntanya, a la natura o de tradició local rural... I tot consultant un dels primers llibres que es publicà el 1957, des de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), que tenia per nom “Cançons a flor de llavi” entre altres, no en va saber donar raó.

La recerca semblava infructuosa, però davant la insistència, una de les meves germanes, va trobar el cançoner, amb la cançó inclosa, esclar. El meu pare ─al cel sigui─, l’havia comprat el 1935, un any abans que comencés l a Guerra Civil; també fou el mateix any de la seva edició, pel Centre Excursionista de Catalunya, a Barcelona. Té un format rectangular, amb cobertes de cartró més aviat fosc i dues anelles, amb una amplada de catorze centímetres i vint de llargada. El pas dels anys no han perdonat, ja que es veu vell, antic i tronat a la vegada.

Al seu interior, a la primera pàgina, es repeteix l’enunciat de la coberta, amb la particularitat que hi ha la signatura entenedora (com sempre va estar), amb la rúbrica acostumada del meu pare, dient: Ex libris: Salvador Campàs.

Una joia a la memòria i record del pare, que va preservar amb tot l’interès i estima familiar que li pertoca.