Davant de la situació d’emergència sanitària que  estem vivint i patint aquest 2020, arran del coronavirus, des del seu inici s’han trobat a faltar recursos en el sistema públic de salut, per afrontar de manera convenient la pandèmia. Això ens suggereix un interrogant: Què passa en aquest cas que ens ocupa, que la sanitat pateixi tanta mancança? I en canvi no ens en falten ─com diria un articulista─ per míssils, portaavions de combat i helicòpters per defensar-nos d’enemics inexistents.

L’estat espanyol el març del 2020 iniciava una lluita contra el coronavirus amb una sanitat faltada de places sanitàries, instrumental mèdic, i amb un nombre insuficient de professionals de la medecina. La situació d’emergència d’aquests dies ha estat depriment per al sistema sanitari públic. Un analista posava de manifest que, l’any 1994, el Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament, anomenat (PNUD), presentava en el seu informe anual, pel que fa al concepte de “Seguretat Humana”, amb una aportació de manera especial a la seguretat de les persones i a les seves necessitats bàsiques com podia ser: l’alimentació, sostre, ingressos, salut, educació, circulació viària, protecció davant les catàstrofes naturals, salvaguardar el medi ambient, etc...

Aquesta bona disposició, semblava en aquell moment com si volguessin deixar de banda la prioritat, fins aleshores considerada com a vàlida, a l’enfocament militar, com element de seguretat.

La qüestió es derivava que havia desaparegut la Unió Soviètica i la fi de l’anomenada Guerra Freda, i tot això portava a pensar que s’esdevindria un possible període de pau i tranquil·litat, sense conflictes armats. I que els desemborsaments militars ara no necessaris, es podrien aplicar als altres objectius destinats al benefici del bé social.

  El cas és que la indústria armamentista mou molts diners i, com assenyalen els experts, la coalició de beneficiaris és molt gran per dir-ne alguns i que destaquen com l’àmbit de les finances, la indústria d’armament, la investigació científica, certs mitjans de comunicació, forces armades comissionistes, i més... amb el beneplàcit dels governs, parlaments i monarquia.

Tornant a les dades, la despesa militar mundial de l’any 1993 se situava a 750.000 milions de dòlars. Recordem que aquest any arribàvem al final de la Guerra Freda. I  el 1994 semblava que hi podia haver hagut un altre enfoc de caràcter social dins el marc d’una seguretat més humana. Aquesta possibilitat al cap de poc desapareixia per causa d’una forta pressió vinguda del “Complex militar industrial”.

Arcadi Oliveras, economista i activista català per la justícia i la pau, posava de relleu en la revista progressista cristiana Foc Nou, ─dels mesos març i maig─, parlant de la Seguretat Humana, entre altres dades  ─a tall d’exemple─, que mentre la Marató organitzada per TV3, per a la lluita a determinades malalties, recollia en els millors dels casos 15.000.000 d’euros un cop l’any, l’exèrcit espanyol disposava en canvi de 52.000.000 d’euros diaris.

Els analistes assenyalen que després d’haver viscut aquesta etapa tràgica de la pandèmia del coronavirus, a la societat en general, i a la nostra en particular, li cal reflexionar sobre quines han de ser les nostres futures prioritats. Aquesta sens dubte ─com diria algú─ seria una de les primeres i més urgents transformacions.