El pseudònim és una pràctica usada en el món artístic en general. Curiosament,  on més  apareix és en el món del cinema.  Aquell món és un estrat social on es precisen més qualitats personals per a triomfar: s’ha de ser hàbil, guapo, simpàtic, atraient, que es parli d’un mateix sigui com sigui, s’ha de sortir contínuament a la premsa, figurar en els noticiaris i diaris i, sobretot tenir un nom atraient, (també en femení, es clar). Aquest condicionant de  tenir un nom atractiu, ho saben tots els artistes des de que el cinema entrà a la societat. Així serà fàcil comprendre que aquella persona de nom Doris Kappelhof, es canviés aquest  impronunciable cognom per el de Doris Day.

  Aquesta pràctica va tenir més interès en els temps inicials del cinema. La majoria d’artistes d’aquell temps  usaren la norma: Boris Karloff es deia Wylliem H. Pratt; altre del cinema de terror Bela Lugosi, Bela D. Blasko; Greta Garbo, Greta L. Gustafsson, mentre Jean Harlow  es va decidir pel cognom de sa mare, més sonor que el de Harlean Carpenter. Del director i actor de cinema Erich von Stroheim, ignorem perquè  adoptaria aquest pseudònim quan el seu nom real era més digerible: Erich Oswald. El mateix cas de Malcom MacDowell,  atès que el seu cognom vertader era  Malcom Taylor. En canvi Mickey Rooney potser tenia una xic de raó canviant-se el Josep Yule Jr;  Rodolfo Valentino va usar l’estratagema de variar matisadament el cognom matern per convertir-lo en pseudònim,  ja que tot i dient-se, Rodolfo Guglielmi de Valentina,  fent-lo masculí, li quedava un nom ben llatí-italià. Semblant el cas del mexicà Ramon Novarro, quan que el seu nom real era Juan Ramón Gil Samaniego,  va creure que el nou seria més latin lover. Altres casos no tant  coneguts: Ethel Barrimore era en realitat Etel Mac Blythe i Judy Garland,  Frances Ethel Gumm. En canvi, no els canviaren els herois de la comèdia d’aquella època, tant el Germans Marx, com l’Stan Laurel i l’Oliver Hardy.

La generació següent ja no va abusar tant del pseudònim. Hi ha una plèiade d’estrelles  d’aquesta generació que no l’usen: Grace Kelly, James Dean, Marlon Brando, Clark Gable, Spencer Tracy, Gregory Peck, Henry Fonda, Frank Sinatra, Marcelo Mastroiani, i més, els quals figuraven a la pantalla amb el seu nom real. Igual  com els de l’última generació: George Clooney, Jenifer López, Tom Cruise, Leonardo di Caprio, Matt Damon, Robert de Niro, Jane Fonda, Tom Hanks, i més, que segueixen amb el seu nom real. No obstant, entre els  veterans ens trobem amb un John Wayne que de fet es deia John Morrison Brew; Errol Flynn, Errol L. Thomson; Richard Burton, Richard W. Jenkins; Michael Caine, Maurice J. Mickelewhite (tenia raó  de canviar-se’l, veritat?); no així Ben Kingsley, que li hauria escaigut millor el seu nom original indi:  Krishma Bhangi. I no diguem la famosa Marilyn Monroe (que encara avui té inexplicablement eco en la premsa del cor), i que el canvià de Norma J. Mortenson i, Rita Hayworth, Rita Carmen Cansinos, (se’n podia haver buscat un de menys saxó, no els sembla?). Virginia Mayo, era Virginia C.
Jones; Dean Martin no era altre que Dino P. Crocetti, mentre Susan Sarandon  abans Susan A Tomalin. La famosa artista Imperio Argentina que molts la creuen espanyola per haver-se immers en el cine ibèric, es deia Magdalena Nile del Rio i efectivament era argentina. Cas  semblant, Kirk Douglas, nascut rus amb el nom de Issur Danielovich. Altre cas que tingué  tota  la raó de canviar-se’l, fou Walter Matthau, que  es  deia  –agafint-se−, Walter Matuschanskayaski. L’artista especialista en papers sàdics, Klaus Kinski,  en ser  d’origen polonès,  havia nascut dient-se Nicolaus G. Nakszynski. I per citar un cas inaudit, el de la senyora Alida von Alterbunger, baronessa de Mansenstein, que tot i sent noble va optar pel plebeu Alida Valli.

En el món del cinema també existeix la noblesa, al menys en Europa i en especial  a Anglaterra. Els més destacats d’aquests gènere han estat: Laurence Olivier (Laurence Kerr, baró Olivier), Dick Bogarde (Derek Niven van de Bogarde). L’escocès Sean Connery (no el va canviar només va ometre el nom de pila Thomas); Anthony Hopkins (Hopkins-Phillips); Antony Quayle (actor de molts papers d’oficial britànic); el jamaicà Sidney Poitiers;  Kenneth Branagh, l’actor de Hamlet (1996) i “Els amics de Peter”;  tots ells reberen de  Her gracious Majesty the Queen,  els honrosos títols de “Sir”,  mentre Michael York (Michael Hugh),  va ser  distinguit amb l’honrós títol d’Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic.

Cassos curiosos també el de Martin Sheen, el famós capità homicida de l’Apocalyse now, nascut Ramón Estevez, en ser  fill de pare gallec. Segurament decidiria que per a triomfar ho hauria de fer amb un cognom més saxó que el gallec. I per citar “hispanos”, Cantinflas  no era altre que Fortino Mario Moreno;  Peter Coyote, de noms Peter Cohom, preferiria un cognom llatí a un saxó,  –Felicitats, Sr. Coyote!–.

  Un que se l’hauria d’haver-se’l canviat perquè el seu s’ho mereixia i no ho va fer, és l’Arnold Schwarzenneger, amb el bé que li hauria caigut per exemple el pseudònim d’Arnold Key. En canvi s’han troben bastants que han mudat el nom de pila tot i havent deixat intacte el cognom (per tant, pseudònims?); són els cassos de Jack Lemmon i Jack Nicholson, ja que els dos es deien realment “John”. Un cas extraordinari,  el d’Omar Sharif, actor d’origen egipcià, que anomenant-se Michael Shalhoub, se’l va canviar, buscant un cognom més sonor als oïdes ianquis,  trobant-lo en una variant del  terme “sheriff”; ja saben, el del fart-west.  Bé, dir a la  vista de  tants noms canviats,  que es podria dir ben bé que, “ningú es deia com se deia”.

A títol de sorpresa, al·ludir les estrelles “de color” (dit a la manera nord-americana). Cap dels de primera fila, curiosament no han canviat els noms. Ho tenim en: Forest Witaker, Cuba Gooding, Denzel Whasghinton, Norman Freeman, Samuel Jackson, Denzel Witaker, Clarke Duncan (el magnífic actor de “La milla verda”). Serà per esperit de raça?

Finalment, per a no obviar el cinema espanyol, mencionar-ne alguns: Antonio Banderas, va  venir al món amb el nom d’Antonio Rodríguez (més sonor Banderas, oi?); Sara Montiel de petita es digué Maria Abad Fernández; Fernando Rey, Fernando Casado Arambillet; Alfredo Mayo, Alfredo Fernández Martínez; Victoria Abril, Victoria Mérida Rojas; Maria Asquerino, Maria Serrano Muro; i inefable Tony Leblanc, l’estrella  amb els noms més saxons del cine espanyol: Ignacio Fernández Sánchez i, finalment aquell llunyà  Xan das Bolas,  artista humorista dels anys 60,  de nom Tomás A. Pena (quina pena hauria estat de no haver-se’l canviat)

Bé, per acabar l’article sense haver fer més comentaris, dir-los que hem trobat en la recerca, –no massa conscienciosa-, més de 100 artistes que han usat pseudònim, que en no  poder-los citar a tots, ens acomiadarem fins un altra dia.