Foren dos fotògrafs de la Guerra Civil simpatitzants de la causa republicana. Gerda Taro, en especial, i Robert Capa, del qual als Estats Units tenen una biblioteca virtual de fotografies que cedeixen previ pagament.

Taro, de nom real Gerda Pohorylle, era natural de Stuttgart (Alemanya). Va néixer l’1 d’agost de 1910. Era filla d’una adinerada família jueva d’origen polonès. De jove ja es formà en les doctrines socialistes i obreres. Per aquest motiu, les autoritats conservadores de la ciutat anaven a detenir-la, però avisada prèviament li donà temps per escapar-se i marxar a París. Allí va conèixer un jove jueu fotògraf hongarès de nom André Friedman, que la va iniciar en l’art de la fotografia. 

A l’esclatar la Guerra Civil espanyola l’any 1936 es traslladaren a Espanya i van prendre part en diverses accions bèl·liques com a reporters fotogràfics. Gerda Taro va ser una de les primeres dones que va exercir de fotoperiodista. El seu objectiu era documentar la causa republicana i vendre les fotos a la premsa francesa. Gerda es donà a conèixer en les fases inicials de la batalla de Brunete, on va fer instantànies que ja li donaren prestigi. En totes les accions en què prenia part sempre ho feu exposant la vida i desafiant la mort, tot i que també fotografiava instantànies d’alegria i escenes de la rereguarda. Els soldats republicans l’anomenaven “la petita guineu roja” pel seu color del cabell, la seva joventut i la seva habilitat.

Al principi, amb André fotografiaven cada u per a si mateix, però al veure que les fotos d’ella acostumaven a ser refusades, s’inventaren el pseudònim “Robert Capa”, qualificatiu del fotògraf americà. D’aquí ve la polèmica que ha sorgit després sobre qui dels dos va ser l’autor d’algunes de les seves obres més famoses. Passat un temps cadascun va seguir el seu propi camí i Friedman es va quedar amb la marca amb què passaria a ser conegut, mentre que Gerda va començar a signar les seves fotografies com a “Photo Taro”.

No obstant, a la fi van iniciar uns treballs en conjunt en els quals Capa gravava amb una càmera mentre ella prenia les fotografies. Van treballar tan estretament que molts dels fotogrames de la pel·lícula són similars a les imatges preses per la fotògrafa. Amb tot, l’estil de l’última època de Gerda Taro és similar al de Capa. Tots dos es diferencien en les composicions formals, que Gerda dominava millor per la seva tendència a exposar-se més per obtenir les fotografies de primera línia dels fronts. Una altra diferència que els caracteritzà fou el grau d’intensitat amb què fotografien temes truculents. Ella feia fotografies molt més crues i dures que ell. És a dir, tenia vocació periodística i la vista de fotògraf, trobava sempre el lloc per fer les millors fotos. En una paraula, era molt valenta estant en primera línia del front de guerra, però aquest valor li costà la vida.

Gerda Taro va morir fotografiant la retirada de les tropes republicanes del front de Brunete, en què sent dels últims a retirar-se, va pujar a l’estrep del cotxe del general republicà Walter, de nacionalitat russa. Uns avions enemics volant a baixa altura estengueren el pànic al comboi i al tirar el cotxe marxa enrere tingué la mala fortuna de despenjar-se, amb què li rodes li van passar per damunt. Traslladada urgentment a l’hospital anglès d’El Escorial, va morir a les poques hores. La seva mort es produí la matinada del 26 de juliol de 1937, sis dies abans de complir 27 anys. El seu cos va ser traslladat a París, on va rebre tots els honors d’una heroïna republicana.

 Les restes es troben enterrades al lloc de la Divisió 97 al cementiri del Père-Lachaise de París. Va ser la primera fotògrafa dona que va morir mentre informava d’una guerra.

El 2008 es va descobrir el que se n’ha dit “la maleta mexicana”, una caixa amb 4.000 negatius de la Guerra Civil espanyola realitzats per Gerda Taro, Robert Capa i David Seymour. Aquesta col·lecció va revelar que moltes de les fotografies signades com a Robert Capa eren en realitat de Gerda Taro.