«Res de nou sota el sol». És una frase que ja apareix a la Bíblia per indicar que tot segueix igual, sense novetats. És la impressió que n’he tret de la convenció del Partit Popular a Barcelona el passat cap de setmana. Res que no sabéssim. L’única diferència ha estat el to, ara més agressiu, potser per intentar infondre por a la societat catalana, d’altra banda ja acostumada a aquesta mena d’atzagaiades. Però sembla que ha estat picar en ferro fred, perquè les reaccions han estat de total indiferència.

Vist en perspectiva, l’acció del PP a Catalunya ha sigut sempre un fracàs. Des de la famosa escridassada a Aznar a la Universitat de Lleida el 1994 —que va obligar a suspendre l’acte— fins avui, les coses han canviat poc. Hi ha hagut intents de tota mena: des de les invectives del senyor Vidal-Quadras fins a l’afegitó de la C de Catalunya a les sigles del Partit, no hi ha hagut un discurs capaç d’il·lusionar els catalans i poder-los fer seus. El PP ha estat sempre un partit d’arrels foranes, nascut del franquisme —no ha volgut condemnar mai la dictadura—, ple de personatges curiosos, prepotents i —com dirien ells— «pijos». Mai no ha estat i mai no serà un partit popular a Catalunya, sembla mentida que no se n’adonin.

I mira que no hi han estalviat esforços, especialment ara que tenen la majoria absoluta al Congrés de Madrid. En els llocs dels Països Catalans on han tingut ocasió de manar, en el camp cultural el seu govern ha fet una política de troglodites: la llei Wert és més pròpia dels temps de Napoleó —o de Felip V— que del segle XXI. En una societat marcada per la globalitat de les comunicacions, han tancat TV3 i Catalunya Ràdio, han reduït a mínims les línies d’ensenyament en català... En el camp econòmic no és que hagin estat esquitxats per escàndols; han quedat xops de corrupció i malbaratament de recursos.

¿Aquests senyors han de venir a casa nostra a acusar-nos de voler dividir la societat «a cops de matxet», com ha dit la senyora Cospedal? En quin món viuen? ¿Tan gran és la seva ceguesa —o la seva mala fe— que gosen negar allò que és evident? Si fins ara la societat catalana ha superat durant segles tots els embats per enfonsar-la, ¿creuen que amb amenaces podran canviar la voluntat d’un poble? Només per la força  ho aconseguirien, però, fins i tot, en aquest cas, els catalans continuaríem la nostra lluita. Ens estimem massa aquesta terra per deixar-la en mans de quatre desaprensius.

El gran error del govern de Rajoy és no adonar-se que el projecte independentista ha tingut una resposta massiva perquè la gent ja n’està farta. Ells continuen pensant que és cosa de quatre polítics nacionalistes i no veuen que és tot un poble el que clama perquè vol ser definitivament una terra lliure de lladres i prepotents. Davant les amenaces amb què ens volen atemorir, la nostra gran força és mantenir-nos ferms. No cedir ni un pam. I una manera de fer-ho és actuar com si ja fóssim lliures, com si ja visquéssim en un estat en què les lleis imposades contra la voluntat del poble no tenen valor. Hi ha unes raons històriques i identitàries, evidentment, però per als que dubten, n’hi ha una altra d’incontrovertible: poder viure dignament del nostre treball, el pa que hem guanyat amb la suor del nostre front. La impressió que n’haurien de treure els que intenten adoctrinar-nos és, com diu el refrany, que «Ja pots xiular si l’ase no vol beure». Per alguna cosa l’ase és també una de les icones de Catalunya.