Senyores i senyors, això de la crisi sanitària que estem vivint, ja em permetran, però penso que és de bojos, ja que aquest virus tan pervers, el que s’està demostrant és que juga a fet i amagar amb els humans. I tal com va tot, no sé què em fa que en dos dies estarem tots tancats una altra vegada; almenys, quan ja no faci tanta calor i el sector turístic hagi pogut, com a mínim, salvar algun plat, d’entre tots els que tenia a punt de trencar.

I és que els humans, almenys al mediterrani, tenim l’estrany costum de barrejar-nos molt entre nosaltres, tocar-nos i fer-la petar; alguns fins i tot, arran de l’orella o la cara de l’altre —talment com si no l’haguessin d’entendre d’altra manera—, i si és cridant, millor que millor. De fet, si vostès volen veure quan tomba un espanyol per l’estranger, només han de parar l’orella. Normalment, els fills del Quixot, d’idiomes, no en van sobrats, i quan demanen un tallat o una cervesa o qualsevol altra cosa i no els entenen, doncs van pujant a cada demanda, una mica més, el seu to de veu, fins que el pobre cambrer que és a l’altra banda de la barra, els posa el que li sembla haver entès per no veure els seus timpans seriosament compromesos.

Doncs bé, tornant al bitxet en qüestió, em penso que ha vingut per quedar-se i fer-nos anar com a ell li sembli en cada moment. Per a alguns, és una mena d’apocal·ipsi a terminis, que cada dia va acabant amb una cosa diferent, però no de forma ràpida; a poc a poc. És com una tortura xinesa, de les d’abans, que posa a prova el concepte mateix del martiri. I és que, la Covid, és i serà un turment.