El gaspatxo, aquest aliment tan ibèric que no se sap ben bé si és aperitiu, refrigeri, berenar, ressopó o plat, o ho és tot, s’ha convertit en plat de menú, en ser una ingesta estiuenca que es pot prendre a totes hores. Resulta que el món internacional l’ha descobert últimament, però pel que es veu ja era aliment dels camperols del segle XI quan era fet d’una barreja de pa esmicolat, oli d’oliva i vinagre; tots menys tomaca, que aquesta no va arribar a Europa fins al segle XVI.

Hem de deixar patent que l’actual gaspatxo té la signatura andalusa,  però com passa amb moltes peces elementals, no es coneix ben bé la seva etimologia.

Alguns erudits afirmen en to jocós que “el gaspatxo té fermes arrels,  però no història, almenys història escrita”. Segons Sebastià Covarrubies —pel que se sap era un assenyat home de lletres que fins i tot va composar un diccionari gastronòmic—, el terme gaspatxo esdevé de la paraula toscana ‘guazo’ i ‘guazato’, un “potaje” o guisat líquid amb trossos de vianda tallats i guisats, o que també pot venir del verb ‘gazaz’ d’allí a ‘excidere’, pels trossos de pa partits o esmicolats perquè es remulli millor. No contents amb aquesta definició, el diccionari de la RAE, copiant el nostre filòleg i meritós lingüista Joan Coromines, esmenta que l’origen procedeix del portuguès “caspacho” que a la vegada dimanat del romà “caspa” (‘fragment’), al·ludint al fet que es feia amb trossos de pa, amb el sufix ‘-acho’ procedent del mossàrab de la zona d’Andalusia.

Aquell gaspatxo antic, si és que realment se li pot dir pròpiament “gaspatxo”, ja que només era fet amb pa, aigua, vinagre i oli, ha anat evolucionant fins a arribar a l’actual, al qual, tot i tenir els mateixos ingredients bàsics, se li ha afegit la benaurada tomaca, la qual l’ha aixecat a l’estament més alt i suculent de la cuina ibèrica i, amb el permís d’aquesta, a totes les cuines internacionals; millor dit, les cuines dels països que disposen a les seves hortes de les hortalisses per fer els nostres gaspatxos.

Els gaspatxos han anat evolucionant amb el pas dels temps des d’aquells inicials del segle XI fins a arribar a l’actual. Dels moderns n’hi ha infinitat de variants i classes, que van dels més senzills als més sofisticats, però tots saborosos —nosaltres en aquest article n’aportem un del senzill, i, per a molts, millor.

Entre les diferents versions de gaspatxo han sortit el “salmorejo” cordovès i l’“ajoblanco” andalús, aquest darrer elaborat afegint fruits secs matxucats. Com hem dit, la tomaca és un dels ingredients primordials de l’actual gaspatxo, que ha  aconseguit que la ingesta arribés a totes les classes socials al començament de segle XIX , fent ràpidament popular un aliment que al llarg de la història havia estat la menja popular.

Sembla que la internacionalització del gaspatxo es va deure inicialment a la reina Eugènia de Montijo, casada amb Napoleó III de França, al portar la recepta al país veí i, amb el bons que són els cuiners francesos, la van expandir per tots els restaurants del seu país i a extraradi, amb la particularitat que una mica més i se l’apropien, com va passar amb la salsa maonesa.

Encara s’ha fet més popular al tastar-lo les onades de turistes que des de l’any 60 arriben al nostre país, amb les quals ha acabat per tenir una gran expansió universal.

Apa doncs, si esteu convençuts del que hem dit, proveu el “nostre” gaspatxo; aquí va una recepta:

Gaspatxo 
Ingredients:
1 quilo de tomàquets vermells madurs
1 pebrot
1 cogombre
1 gra d’all
Oli d’oliva verge
Vinagre

Elaboració
◗ Pelar els tomàquets i la resta d’hortalisses
◗ Tallar a trossos les verdures perquè sigui més fàcil de triturar
◗ Col·locar els trossos en un recipient
◗ Afegir un polsim de sal i una mica de vinagre
◗ Triturar tot el contingut del recipient fins que s’aconsegueixi un líquid homogeni
◗ Abocar el líquid en una gerra, i, a la nevera!
◗ Esperar que estigui ben fred i servir en envasos adequats
◗ L’oli d’oliva és millor afegir-lo quan ja estiguin tots els ingredients barrejats, i tot seguit remoure-ho tot, però sense batre. D’aquesta manera, el gaspatxo no adquirirà el color taronja, sinó que mantindrà el vermell dels tomàquets.
Nota.- Si la mescla ha quedat poc homogènia és perquè el tomàquet, que és l’ingredient principal, solta aigua. Si s’hi afegeix un polsim de pa ratllat, com si s’estigués tirant una mica de sal, s’evita que això succeeixi.