“És la noia amb qui vam coincidir fa uns anys a l’Acampada Jove de Montblanc?”, em pregunta per Whatsapp un amic de Lleida. Responc que sí i intento recordar en quina edició va ser quan vam coincidir-hi tota una colla d’amics de diferents indrets del país.

Malauradament la pregunta no era casual. Era divendres passat i feia poques hores que havia arribat la tràgica notícia: la vigília una professora del col·legi Lestonnac de Tarragona havia patit un accident mentre feia escalada al paratge de la Caixa, a la Franja de Ponent. Vaig tardar uns segons a assimilar que es tractava de la nostra Aina, la de Tarragona, la de l’institut, la de la URV.

Crec que, amb l’Aina, no havíem coincidit mai estrictament a la mateixa classe de l’Institut Martí i Franquès —potser sí en algun d’aquells crèdits variables temàtics que es podien escollir—, però vam fer bona pinya a la Bretanya, arran d’un intercanvi d’estudiants amb un liceu d’allà, diria que a 3r d’ESO. Aquella era una molt bona oportunitat per tots aquells que estudiàvem francès, que tampoc érem tants (en el seu cas, a més, diria que ella també feia alemany). Durant una setmana o deu dies nosaltres vivíem en famílies bretones i, uns mesos després, aquell mateix curs, els que havíem tingut com a amfitrions allà passaven a ser els nostres hostes i nosaltres els organitzàvem tot d’excursions, sopars i sortides de cap de setmana.

  La casualitat va fer que les famílies bretones que ens van tocar a l’Aina, a un amic ara biotecnòleg i a mi vivien totes a la mateixa zona residencial de cases unifamiliars i, així, durant aquella estada sempre anàvem tots junts, ens organitzàvem al matí per anar plegats al Liceu, on començaven les activitats, i al vespre sempre acabàvem allargant el dia comentant la jugada en algun parc proper. Entretant, visites lúdiques i educatives per conèixer l’arquitectura murallada de Saint-Maló, per descobrir l’energia renovable que es produïa en fàbriques mareomotrius, o gaudir de la travessia fins al Mont Sant Michel, tot contemplant la seva singularitat especial.

  Els records són, al final, el que ens queda de les persones que anem coneixent al llarg de la vida, com quan, tot esmorzant al Campus Catalunya o a Sescelades, mentre estudiàvem les carreres respectives, l’Aina ens explicava els seus projectes solidaris i de cooperació amb centres educatius de l’Amèrica Llatina, fruit del pràcticum universitari. En d’altres ocasions, potser explicava la tasca que es feia a les llars d’infants o parlàvem dels concerts de Sant Magí o Santa Tecla, amb la banda sonora d’Els Pets de fons. Potser comentàvem els extraescolars de judo on ensenyava o feia referència a excursions que ella havia fet amb l’esplai de Sant Fructuós.

L’Aina s’havia interessat per la psicopedagogia i, de fet, a més de tutora d’infantil a P4 a Lestonnac, també era des del 2016 professora associada del Departament de Pedagogia a la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, combinant-ho, és clar, amb l’educació en el lleure i la pràctica esportiva, ja fos el judo, les curses solidàries o l’escalada. Que algú amb tanta energia ens deixi, és molt colpidor.

Aquests darrers mesos, amb el context general de la pandèmia, ens hem adonat que sovint la vida és més fràgil del que el dia a dia ens fa pensar. Situacions inesperades com les de l’accident de Vall-de-roures, al Matarranya, ens refermen, tràgicament, que cal aprofitar la vida al màxim i que cal fer tots els cafès pendents, perquè de les bones converses, sempre en surten aprenentatges. Quan he obert la conversa de Whatsapp m’he adonat que feia massa que no ens escrivíem.

Si l’adeu prematur de la Clara, a Alemanya, aquest estiu farà deu anys, va sacsejar la joventut dels que l’havíem conegut, fent-nos coneixedors de la cruesa de la vida, ara, la de l’Aina ens recorda que, tot i haver entrat a la trentena, no podem deixar d’aprofitar cada minut de les nostres vides.

Aquesta no vol ser una exhortació recurrent al tòpic del carpe diem, però sí unes línies per transmetre el condol a familiars i amics de l’Aina Gavaldà Miralles (Tarragona, 1989-2020), a qui molts apreciàvem, i per fer-nos reflexionar a tots plegats sobre el valor d’allò que tenim i d’allò que podem fer, de reivindicar les petites coses del dia a dia, dels valors constructius de l’empatia i l’amistat. De debò, sigueu feliços i intenteu, en la mesura de les nostres possibilitats, que els altres també ho siguin.